Ja al s. II, entre els diaques, el bisbe en triava un com a ajudant especial per a l’administració dels béns eclesiàstics i l’atenció als necessitats, però fins al final del s. IV no en són documentats el nom (any 370, Optatus Milevitanus) ni l’ofici, que, a poc a poc, s’estengué a totes les esglésies. Les seves funcions eren les d’ajudant i vicari del bisbe en el govern diocesà; tenia al seu càrrec especialment l’educació dels clergues, la vigilància de la disciplina eclesiàstica, l’administració i l’ús dels béns de l’església diocesana, amb poder judicial sobre els clergues; en període de seu vacant, pertocava a l’ardiaca el govern de la diòcesi i moltes vegades n'era el successor. Als s. VIII i IX els fou confiada també la visita pastoral. Al final del s. IX aparegué més d’un ardiaca per diòcesi, i al s. XII eren, ja gairebé sempre, preveres. El feudalisme introduí els laics dins aquest ofici eclesiàstic i fou un dels que més limità la jurisdicció episcopal. Per aquest motiu, tant els moviments reformadors dels s. XV i XVI com el concili de Trento, en ratificar l’autoritat episcopal, reduïren les facultats de l’ardiaca, que passà a ésser simplement una dignitat dins els capítols catedrals.
m
Història
Cristianisme