arevac
| arevaca

f
m
Història

Individu d’un poble celtibèric preromà establert vers el final del s IV aC a l’alta conca del Duero.

Hom esmenta com a ciutats dels arevacs, Numantia (Garray), Termantia (prop de Montejo de Liceras), Clunia (Coruña del Conde), Segontia (Sigüenza), Uxama (Osma), Veluka (Calatañazor), Aregrada (Ágreda), l’actual Segovia i d’altres no localitzades. Els arevacs han estat considerats com el grup extrem dels vacceus i sembla que els celtibers en sentit estricte tenien llur origen en aquest poble. La cultura dels arevacs, coneguda per les troballes fetes a Numància, rebé fortes influències ibèriques que li donaren una personalitat especial. Llur règim socioeconòmic era predominantment ramader; desenvoluparen una agricultura tancada de poc volum. Explotaren el ferro del Moncayo. Llurs ciutats eren en llocs que dominaven les planes agrícoles i eren emmurallades. El primer contacte amb els romans es produí probablement l’any 195 aC en voler Cató sotmetre l’altiplà. Sembla que el tractat que assoliren amb Graccus (179 aC) no afectà llur independència. A partir del 153 aC participaren en la guerra celtibèrica contra Roma, l’episodi més important de la qual fou la presa de Numància (133 aC). Partidaris de Sertori durant les guerres civils (80-72 aC), foren definitivament vençuts per Pompeu. Llur territori formà part del convent jurídic de Clunia.