Originàriament i en l’accepció més general, ària era sinònim de melodia instrumental o vocal i designava petits fragments, fins i tot certes danses, d’essència generalment melòdica. Al s XV, a Itàlia, expressava una manera particular de cant regional, per exemple “ària a la veneciana”. Al s XVI, aer indicava la cançó musical adaptable a diverses estrofes de la mateixa composició poètica, o fins i tot de composició distinta, i es referia especialment a la part de la cantilena que s’elevà a la veu superior i es féu independent al s XVII. Arie foren anomenats els primers fragments de Caccini. Fou usada també en la música instrumental i pogué ésser identificada amb altres veus i formes foranes ( fr: air , al: lied o arie, angl: ayre ). En la suite instrumental, l' ària és una peça melòdica que, per oposició als altres moviments, no té caràcter de dansa. Les àries d’església ( arie da chiesa ) formen un grup a part. Consisteixen en pregàries, meditacions piadoses, que poden expressar els estats d’ànim més diversos. En el sentit actual apareix, com l’òpera, al començament del s XVII i pot manllevar les estructures més variades, però la més definitiva és l' ària da capo , introduïda per Alessandro Scarlatti en Teodora (1693): element important de l’òpera italiana i també de la francesa (en la seva modalitat d' air en rondeau A + B + A + C + A + D + A, etc) entre la fi del s XVII i la del XVIII. L' ària da capo es resumeix esquemàticament per A + B + A i fou usada per J.S. Bach (àries de la Passió segons sant Mateu ). Un dels elements constitutius és el ritornello instrumental, que serveix d’introducció i conté la melodia principal. Alguns mestres del s XVII construïren àries damunt un baix obstinat o ground (anglès), però és una forma molt menys corrent que l' ària da capo . Es troba també en Rameau un tipus d’ària reduïble a l’esquema A + B + C, on la continuïtat és una mica sacrificada a la diversitat, però és conservada en el pla tonal. Formes derivades de l’ària són la cavatina , la cabaletta i la romança. Finalment, a partir de Wagner, l’ària ha perdut el seu marc rígid i s’expandeix lliurement damunt un fons simfònic, que té tanta importància com la part vocal i retroba així l' arioso .
f
Música