Antigament hom arrabassava els arbres, arbusts, etc, els cremava i n'escampava la cendra a tall d’adob; més modernament hom es limità a cremar només la brossa. L’artiga era conreada generalment només quatre o cinc anys, fins a l’esgotament del sòl, i després abandonada; quan, al cap d’alguns anys, la vegetació espontània del lloc l’havia novament ocupat, hom repetia l’operació. El procediment de fer artigues, vigent encara en alguns indrets, ha estat molt generalitzat a les zones muntanyoses o boscades dels Països Catalans fins al s XIX, especialment durant els períodes d’intensificació i d’extensió agrària. Dos han estat els sistemes més habituals de fer artiga: l’artigatge de petites parcel·les als terrenys comunals propers als pobles, cedits temporalment, i l’artigatge practicat en zones despoblades, comunals, usurpades per muntanyencs pobres o pastors, o distribuïdes a jornalers sense recursos. Aquest darrer sistema constitueix una forma característica del conreu itinerant. L’actual concepció de l’agricultura, i també la necessitat d’evitar l’erosió del sòl, que a vegades l’artiga afavoria, han fet que aquesta pràctica sigui ja un recurs inusual.
f
Agronomia