àcid ascòrbic

vitamina C
m
Bioquímica
Farmàcia

Pólvores blanques, molt solubles en aigua, de gust àcid, que es fonen a 192°C.

S'oxida amb gran facilitat, sobretot en medi alcalí; només la forma levogira té activitat terapèutica.

Els símptomes per manca de vitamina C eren coneguts de fa molt temps; ja al s XVI els exploradors i els mariners sabien, per experiència, que la fruita fresca i les fulles d’alguns arbres prevenien i guarien l’escorbut. Però fins el 1912 hom no determinà que aquesta malaltia era produïda per la manca d’una substància continguda sobretot en les plantes, i molt reductora, que fou anomenada factor C. Szent-Györgyi havia aïllat de les càpsules suprarenals un àcid, que, pel fet de tenir sis àtoms de carboni, anomenà hexurònic; el 1932 comprovà que aquest àcid i el factor C eren una mateixa cosa, i li canvià el nom per l’actual. Un any més tard fou establerta la seva fórmula i hom aconseguí d’obtenir-lo per síntesi. És un tònic cel·lular i regula els processos d’oxidoreducció en la cèl·lula gràcies a la seva transformació reversible en àcid deshidroascòrbic. Activa les catalases i altres enzims, regula la funció protectora dels endotelis i té influència en l’hematopoesi i la formació d’anticossos. Té relació amb les altres vitamines i amb les glàndules suprarenals, i l’organisme en consumeix una major quantitat en diverses circumstàncies i per estímuls orgànics forts. És administrat per les vies oral i parenteral i a dosis bastant elevades en casos d’astènia, anorèxia, embaràs, infeccions, i en molts d’altres. Les seves fonts naturals més importants són les fruites i les verdures fresques, especialment les llimones i les taronges, la llet, el fetge, etc.