L’ús tan freqüent de l’asíndeton en el llenguatge literari ha fet que fos considerat com a figura retòrica. L’omissió de conjuncions que suposa dóna sempre un caràcter estilístic especial; les frases o les proposicions asindètiques tenen un ritme més accelerat, pel fet mateix que prescindeixen d’uns lligams gramaticals. L’asíndeton no té, en l’entonació, la típica inflexió descendent que anuncia el final d’un període. L’asíndeton pertany més al camp de l’estilística que al pròpiament gramatical. Rep també el nom de disjunció , i s’oposa a la polisíndeton.
m
Lingüística i sociolingüística