A mitjan segle XVIII es presentaren a la Reial Societat de Medicina Anglesa els efectes antitèrmics i antiàlgics dels extractes de l’escorça del salze blanc. Al llarg del segle XIX s’identificà una substància, que s’anomenà àcid salicílic, que s’extreia de diverses escorces vegetals. El 1886, els metges alsacians Kahn i Hepp descobriren les propietats antitèrmiques de l’acetanilina, un derivat de productes utilitzats a la indústria del tint. En no poder-se patentar el procés de fabricació d’aquest producte, ja molt conegut, es decidí de patentar un nom que en suggerís les qualitats terapèutiques: antifebrina. Era el primer cop que un medicament es comercialitzava amb un nom diferent al de la seva estructura química. Aquest fet inspirà la casa Bayer, aleshores una companyia de gran importància en la indústria del tint, a investigar en altres substàncies químiques un nou fàrmac antipirètic, i així naixé la fenatecina, el primer medicament de la casa Bayer. El 1897, Felix Hoffmann, químic de Bayer, perfeccionà el mètode per a l’acetilació de l’àcid salicílic, i n'obtingué un preparat més pur, estable, amb menys efectes secundaris que qualsevol altre analgèsic. Dos anys més tard es patentà el nom d’aspirina (inspirat en el de la planta Spiraea ulmaria), i l’empresa n’inicià la producció a escala industrial i per a tot el món.
La recerca mèdica aporta noves aplicacions que mantenen la vigència de l’aspirina: la seva acció com a antiagregant plaquetari és útil en la cardiopatia isquèmica i altres problemes vasculars, pot tenir un efecte protector davant del càncer de còlon i resta pendent de determinar el seu paper enfront de les infeccions víriques i l’obesitat.