i assiriologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

assiriologia

substantiu femeníf
Història
història hist
Ciència que estudia el món semític de l’antiga Mesopotàmia.

No investiga, doncs, Sumer, tractat per la sumerologia. El terme és, però, erroni, car equival a prendre la part (Assíria) pel tot (Assíria, Accad i Babilònia). Assiris i babilonis eren hereus directes del regne d’Accad, amb una mateixa llengua, l'accadi L’assiriologia nasqué, pràcticament, el 1802, quan l’alemany Grotefend desxifrà parcialment l’escritura cuneïforme aquemènida o persa. Fou seguit en camp de l’escriptura cuneïforme (no solament l’aquemènida, sinò també l’accàdia), per diversos estudiosos: els francesos Burnouf i Oppert, el norueg Lassen, l’irlandès Pincks i els britànics Talbot i, sobretot, Rawlinson. Quedava així obert el camí a l’estudi de les fonts escrites, el descobriment de les quals, i el de moltes altres restes, ha estat obra d’una munió d’arqueòlegs que han treballat en els jaciments iraquians des de mitjan s XIX: l’amemany Koldewey (Babilònia, 1899-1914) i diverses missions arqueològiques alemanyes (Assur, 1903-14; Uruk, 1927-39, 1954); els francesos Botta (Nínive, 1842; Horsabad, 1843), Parrot (Lagaš o Tello, 1931-33), etc; els britànics Layard (Kalaḫ, 1845-47, 1849-51), Hall (Ur, 1919), Woolley (Ur, 1923), Mallowan (Nínive, 1927-32), etc, i per últim, els nordamericans (missió arqueològica de l’Oriental Institute de Chicago a Khorsabad). Molts dels texts descoberts en les excavacions han estat editats per estudiosos, com Knudtzon i Goetze, alemanys, King i Langdon, britànics, i Virolleaud i Thureau-Dangin, francesos. A partir d’aquestes fonts, hom ha pogut treballar en diverses direccions: anàlisi exhaustiva de l’escriptura cuneïforme, establiment de la gramàtica i del lèxic accadi, traducció de texts i estudi de la història i de la cultura semítica de Mesopotàmia. En el primer camp, hom compta amb obres de gran vàlua sobre el sil·labari accadi (sil·labaris dels alemanys Deimel i von Soden i dels francesos Thureau-Dangin i Labat). Pel que fa a la gramàtica, ha estat establerta sobre bases sòlides per especialistes com els alemanys Delitzsch, Deimel, Ungnad, Borger i, sobretot, von Soden, els estudis dels quals han estat complementats per una sèrie de treballs sobre dialectologia accàdia, com els del francès Finet, els del finlandès Aro, etc. Paral·lelament, la lexicografia ha estat objecte d’una atenció especial, de forma que el vocabulari accadi, bàsicament semític, és ben conegut (treballs de Deimel, von Soden i de la Universitat de Chicago, etc). La llista dels traductors és, per altra banda, molt nombrosa. En el camp de la historiografia, més difícil per la mancança, sovint, de fonts específiques, han destacat els alemanys Landsberger i Edzard, els britànics Gadd i Wiseman, etc.

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...