Aquest concepte és degut a l’astrofísic Ambartsumian, que descobrí, el 1947, que gairebé tots els estels coneguts del tipus T. Tauri es troben en dues regions molt reduïdes (Taurus-Auriga i Àguila-Serpentari). Més endavant observà que els estels del tipus O i B (estels calents) també tendeixen a agrupar-se, i descobrí més de 20 grups d’aquesta mena. Les associacions estel·lars difereixen radicalment dels conglomerats: la densitat d’estels en un conglomerat és molt superior a la mitjana del camp estel·lar que l’envolta; contràriament, la densitat d’una associació és petita comparada amb la del camp. Les associacions es distingeixen per la seva densitat parcial, és a dir, la corresponent a estels d’una classe determinada (nanes amb línies espectrals brillants en les associacions T, supergegants O i B en les associacions O). L’existència de les associacions d’estels és una dada important en el problema de la formació dels estels a l’univers. Efectivament: l’associació ha d’haver existit des del començament de la vida dels estels que la componen i, a causa de llur poca densitat, el camp gravitatori de la galàxia els hauria ja dispersats, si llur edat fos superior a 107 anys; com que l’edat mitjana dels estels és d’uns 109 a 101 0 anys hom pot deduir que les associacions i els estels components són relativament molt joves. Aquest és un argument contra la teoria creacionista de la formació simultània de tots els estels de la galàxia, i a favor de la de llur formació gradual per grups (les associacions) a partir de la matèria interestel·lar. Totes les altres observacions concorden amb la hipòtesi d’una edat inferior als 107 anys per als estels de les associacions. Tant en les T com en les O, la major part dels estels expulsen matèria, a un ritme de 10- 6 a 10- 5 vegades la massa solar per any; és obvi que aquest procés no pot mantenir-se durant un període superior a l’indicat. Els estels variables observats en les T presenten, en llur màxim, una emissió contínua no tèrmica, que comporta l’existència de fortes descàrregues d’energia, característiques del període de formació; hom suposa que aquests processos donen pas a l’acceleració de partícules (especialment protons), les quals indueixen reaccions nuclears a les superfícies estel·lars, cosa que permet la formació d’elements lleugers (deuteri, liti, beril·li, bor) que no podrien ésser produïts en les condicions que regnen a les capes profundes. La presència d’una línia brillant de CaII a l’espectre de les T és també un indici segur d’aquesta forta activitat magnètica. Així, doncs, hi hauria dos camins per a l’evolució estel·lar a partir de la pols còsmica fins a la seqüència principal: a través d’associacions O i a través d’associacions T; això dependrà, en cada cas, de la massa inicial del protoestel. Anteriorment hom suposava que tots els estels assolien la seqüència principal per l’extrem superior: el camí de les associacions T fa possible que això succeeixi en qualsevol punt de la seqüència. Això ha estat confirmat pels càlculs d’Hayashi sobre la fase de contracció gravitatòria dels estels de massa de l’ordre de la del Sol. Altres resultats de l’estudi de les associacions d’estels són, en primer lloc, que els sistemes binaris (o estels dobles) existeixen ja en abundor durant aquesta fase primitiva, i en segon lloc, que els sistemes múltiples apareixen molt sovint en formes inestables (sistemes del tipus de Trapezi).
f
Astronomia