Cal distingir l’ateisme pròpiament dit, que afirma positivament la no-existència de Déu, de l’indiferentisme, de l’agnosticisme, i de l’escepticisme. En la història de les religions hi ha hagut sempre persones o doctrines atees. En contraposició als pobles primitius, en els pobles de civilitzacions més avançades l’ateisme (així com la no-creença en els déus tradicionals) és un fenomen que es donà sovint; així, a Pèrsia el zoroastrisme acusava d’ateu el zervanisme; a la Xina es donà un universisme sense creador, l’ateisme pràctic de Yang Chu, i l’ateisme de després de la caiguda de la dinastia manxú. L’Índia posseeix també una filosofia atea molt antiga (s V aC), la sāṁkhya . El jainisme refusa l’existència de déus, esperits i dimonis. El budisme sembla ésser també als seus inicis un ateisme pràctic o, millor, una saviesa humana que no es planteja la qüestió de Déu. A la Grècia antiga, hi hagué ateus teòrics, com Críties i Protàgores, i pràctics com Diàgores de Melos, Diògenes d’Apol·lònia, Epicur, Teodor de Cirene. Roma tingué un representant important de l’ateisme en el filòsof Lucreci. El món germanocèltic conegué també en època tardana l’ateisme, sobretot entre els vikings. Entre els musulmans, l’ateisme fou representat sobretot en l’escola de Chartres. Al s XVII hom pot qualificar d’ateisme el monisme de Spinoza, i al XVIII els pensadors de la Il·lustració com Diderot, Helvétius, Holbach, La Mettrie, últims representants de l' ateisme clàssic . Sense ésser ell mateix ateu, Hegel és l’origen de l' ateisme modern amb la seva reacció contra la transcendència i la seva passió positiva d’immanència. De fet, l’ateisme modern s’obre amb Feuerbach i Nietzsche, des d’un punt de vista ideològic, al costat d’altres factors sociològics, com l’adveniment de les ciències modernes i les noves concepcions polítiques. Tots aquests corrents de l’ateisme modern tenen en comú un esforç per alliberar l’home d’instàncies superiors o exteriors a ell, per cercar una fonamentació de l’home en ell mateix en tant que historicitat, llibertat i creativitat inesgotable. Per això l’ateisme modern és bàsicament humanista. Així, Feuerbach, en Das Wesen des Christentums (‘L’essència del cristianisme’, 1841) es lliurà a una anàlisi antropològica de la idea de Déu i arribà a la conclusió que aquesta no és sinó el conjunt d’objectivacions i projeccions de propietats humanes en un més enllà de l’existència concreta de l’home, en atenció a la qual l’home es priva de la seva grandesa i s’aliena. Semblantment, per a Nietzsche (1844-1900), Déu no és sinó el mirall de l’home. Nietzsche no vol pas refutar les proves de l’existència de Déu, sinó mostrar com s’ha format històricament la seva idea; cal proclamar la “mort de Déu” perquè visqui l’home i es reconciliï amb ell mateix i amb el món i pugui ésser el creador dels propis valors. La ciència positiva és considerada també com una de les fonts de l’ateisme modern. D’una banda, la ciència s’ha trobat sovint en el passat frenada o contradita per la religió. D’altra banda, malgrat que el mètode de la ciència positiva no impliqui en ell mateix cap opció metafísica, comporta de fet una reducció a l’experiència sensible i a la racionalitat matemàtica, de la qual Déu és absent. En realitat, la ciència conté els gèrmens d’un enfocament materialista i monista del món. D’aquí que alguns científics (positivisme lògic, neopositivisme, empirisme científic) conclouen la impossibilitat d’una metafísica objectiva en virtut del principi que el criteri de veritat és la verificació experimental. Hi ha un corrent ateu també en les ciències humanes, que pot ésser representat en la psicologia de Freud (1856-1940). Aquest troba una contradicció entre la plenitud humana i l’actitud religiosa, la qual es dóna en el pla ètic (l’ambient de culpabilitat) i en el pla gnoseològic (l’ambient d’eficàcia). Per a ell, la creença en Déu aliena la llibertat i constitueix la font de molts desequilibris psíquics, perquè fixa l’home en un estadi infantil. En Marx, iniciador de noves concepcions socials i polítiques, la crítica de la religió té un caràcter secundari: l’home es refugia en la religió perquè no és feliç en la seva vida real; de fet, la religió l’aparta de la lluita per la felicitat real; però cal una desalienació no solament filosòfica o de consciència, sinó real per la praxis revolucionària i l’acció política. D’altra banda, Marx heretà de Hegel la passió per la immanència: la història, la societat, la humanitat tenen el caràcter de veritable realitat i són plenament autosuficients; l’home és, doncs, autònom i com a tal ha de refusar tota font de la seva vida que no sigui ell mateix. L’ateisme marxista posterior anà lligat a la política i a la lluita social amb matisos diversos segons els diferents corrents o nacionalitats des de Lenin fins a Garaudy o Radice. L’ateisme contemporani, hereu de molts aspectes del modern, presenta encara nous aspectes: així, el mal en el món ha esdevingut una de les fonts existencials de la negació de Déu (Camus) i ha donat lloc a un dels corrents contemporanis de l’ateisme de la postguerra. Segons aquest corrent, no pot existir un Déu que permeti el mal del món, de manera que l’exigència del bé porta a l’ateisme, i el mal, en deixar d’ésser providencial, perd la seva categoria d’invencible. Dins el corrent existencialista ateu, la negació de Déu és inevitable per a poder afirmar la llibertat de l’home (Max Stirner, Hartmann). Així, per a Sartre, Déu és el projecte fonamental però inútil i impossible de l’existència humana. A partir de l’home en tant que llibertat absoluta, Déu és impossible perquè com a tal hauria d’ésser el creador que dóna a l’home la seva natura, i amb això fóra negació de l’home com a llibertat constitutiva. Però com que l’home existeix, Déu no existeix. L’ateisme actual, inspirat en la majoria de fonts de l’ateisme modern i contemporani (marxista, científic, existencialista, psicoanalític, absurd, etc), a més del fet sociològicament característic del gran nombre de persones que pensen o viuen com a ateus, ofereix una qualitat típica: vol ésser un humanisme pur, absolut, l’únic adient al nostre món. El sentit i l’esforç humà dins la història són els únics reals: reconèixer-los imposa de renunciar al transcendent que donaria una fonamentació i sentit al món per damunt i independentment de l’home. L’ateisme vol ésser, doncs, una doctrina de l’home i de la possibilitat de realització plena de l’home en la mesura que el vol situar en la seva veritat radical, sense mistificacions alienadores, gràcies a la qual l’home pugui prendre el propi destí. L’ateisme actual no és solament un correctiu de teismes jutjats deficients, sinó que és una afirmació absoluta, que posseeix una mena d’experiència de la possibilitat d’una vida sense Déu. En tant que afirmació directa de l’autonomia de l’experiència immediata i del valor intrínsec de l’home i de la seva tasca històrica, l’ateisme és capaç de donar unes motivacions, una moral i una visió del món.
m
Religió
Filosofia