El bloc ideològic més constant és constituït per les tesis de la unitat del saber filosoficoecològic, l’exemplaritat, la primacia de la voluntat sobre la intel·ligència tant en Déu com en l’home, la necessària il·luminació divina de l’enteniment humà per a assolir veritats absolutes de qualsevol ordre, el pessimisme sobre les possibilitats morals de la natura humana i la consegüent preeminència de la gràcia, l’espiritualitat mística. La indiscutida autoritat d’Agustí durant tota l’alta edat mitjana fa que aquest corpus doctrinal aparegui en gairebé tots els seus principals representants. Al s XIII, quan l’aristotelisme envaí l’escolàstica, aquest pensament augustinià forní als esperits més tradicionalistes (Bonaventura i d’altres franciscans) la base per a una viva reacció, no, però, sense haver incorporat elements àrabs i jueus que li són, en rigor, estranys (per exemple, la tesi de la pluralitat de formes). La Reforma volgué també fer-se seu l’augustinisme, sobretot subratllant la concepció pessimista de l’home; i quelcom força semblant pretenia de fer, en el mateix camp catòlic, l’obra Augustinus de Jansenius ( jansenisme). Malebranche l’assumí novament per tal de cristianitzar el racionalisme de Descartes, i obrí pas així a un ontologisme que al s XIX, amb Gioberti i Rosmini, tingué els seus millors representants. D’altra banda, el moviment neoescolàstic, iniciat també al s XIX, revalorà l’augustinisme, en el qual descobrí un esperit molt més obert i capaç de sintonitzar amb la mentalitat moderna que no pas en d’altres sistemes cristians. En l’actualitat són notables les aproximacions intentades, entre d’altres, per Max Müller, representant del heideggerianisme catòlic.
m
Filosofia