autobiografia

f
Literatura

Biografia d’una persona feta per ella mateixa.

L’autor hi desenrotlla la seva vida amb finalitat sovint justificativa o per deixar constància d’una experiència determinada, etc; acostuma a ésser redactada en primera persona. En sentit ampli existí des de l’antiguitat, però l’aparició del mot, així com la concreció de les seves característiques, són relativament modernes, per la qual cosa no sempre és fàcil de distingir-lo d’altres formes autobiogràfiques com les memòries ( memòria) i les confessions ( confessió), i la seva història es confon amb la d’aquestes. Les Confessions (400) d’Aureli Agustí solen ésser considerades la primera autobiografia occidental. Bé que, per exemple, l’obra de Ramon Llull ofereix un notable interès autobiogràfic, no fou fins al Renaixement i a la Reforma que hom reafirmà la individualitat i la introspecció, factors que permeteren d’avançar el gènere: Benvenuto Cellini, Montaigne, Teresa de Jesús, etc. De fet, però, foren les Confessions (1781-88) de Rousseau, franques i àdhuc exhibicionistes, les que definiren el gènere i influïren decisivament en la seva evolució posterior. Del s XVIII al s XIX l’autobiografia rebé un tractament remarcable, sobretot a partir dels avanços de la psicologia i de les ciències socials i, d’altra banda, de la importància creixent de l’individu i dels nous mitjans de difusió en la vida pública. Així, en àmplia gamma, hom compta amb autobiografies de Goldoni, Casanova, Goethe, Ruskin, Nietzsche, Gorkij, Gide, Yeats, Sagarra, etc. Altrament, la forma autobiogràfica, més o menys dissimulada, ha estat explotada per la literatura imaginativa com a recurs estilístic ( Robinson Crusoe de Defoe, Gulliber's Travels de Swift, etc), i en nombrosos personatges imaginaris d’obres literàries apareixen aspectes autobiogràfics que permeten més d’una vegada de reconstruir la vida de l’autor.