El 1931, Kögl i col·laboradors seus isolaren de l’orina humana l' auxina α o àcid auxenetriòlic, i de l’oli de granes de moresc l' auxina β o àcid auxenòlic. També de l’orina humana reeixiren a isolar l’heteroauxina o àcid indole-3-acètic (IAA)
la qual ha resultat ésser la més difosa de les auxines naturals, i anomenada, justament per això, simplement auxina. A les plantes, la seva biosíntesi parteix del triptòfan, i té lloc en els teixits meristemàtics de la tija (sobretot a la gemma apical) i de l’àpex de les fulles i de les arrels, des d’on passa a la resta de la planta. Aquest transport és actiu, amb esmerç d’energia i, almenys en les plantes joves, és clarament polaritzat de dalt a baix. En una plàntula hi ha un màxim de concentració d’auxina a l’àpex superior, i un altre màxim (molt menys acusat), a l’àpex de l’arrel. En molta o poca quantitat, però, hom pot trobar-ne a tota la planta, sigui en forma d' auxina lliure , fàcilment transportable, sigui en forma d' auxina combinada , unida a proteïnes, activa. L’activitat fisiològica més important és l’estimulació de l’allargament de les cèl·lules, a causa de canvis en la resistència de la membrana cel·lular, pressió osmòtica, etc. La sensibilitat a aquesta estimulació és més gran en l’arrel que no pas en la tija, i presenta un òptim, per damunt el qual l’acció passa a inhibitòria. Aquestes peculiaritats, unides a la desigual distribució de l’auxina (causada per inactivació provocada per la llum, concentració a favor de la gravetat) són origen de les respostes d’encorbament, fototròpiques i geotròpiques. Per tal de determinar-ne l’activitat hom mesura l’angle de l’encorbament induït per aplicació unilateral d’auxina sobre un coleòptil de civada escapçat , en condicions estandarditzades. És així com hom ha vist que 1 mg d’IAA és suficient per a causar una curvatura de 10° en 30 milions de coleòptils. Altres efectes de l’auxina són: la dominància apical, o inhibició del creixement de les gemmes laterals; la producció d’arrels, sigui com a ramificacions de l’arrel principal, o com a arrels noves sobre els esqueixos, colgats, etc; el desenvolupament dels fruits, després de l’augment d’auxina iniciat per la pol·linització o de l’aplicació artificial d’auxina que origina fruits partenocàrpics, sense pinyols; la caiguda de les fulles i dels fruits, lligada al gradient d’auxina al llarg del pecíol o peduncle; la formació de cal·lus per estimulació del càmbium proper a les ferides; l’augment de la respiració, etc. La investigació sistemàtica d’un gran nombre de substàncies químiques ha permès de descobrir tot un grup de substàncies d’activitat auxínica variable i fins i tot superior a la de l’IAA ( activitat auxínica). Les auxines sintètiques són emprades en agricultura, sobretot com a herbicides, en concentracions superiors a les fisiològiques, i també per a fer arrelar esqueixos, obtenir fruits sense fecundació prèvia o aclarir químicament els fruiters sobrecarregats, etc. Les més importants són la (2,4-D) àcid 2,4-diclorofenoxiacètic i la (MCP) àcid 2-metil-4-clorofenoxiacètic.