La B majúscula llatina prové de la B grega clàssica, que al seu torn deriva de formes semítiques passades al fenici i a l’hebreu (beth, que significa ‘casa’ o ‘tenda’, derivada del jeroglífic que sembla representar el pla d’una casa). L’evolució de la B llatina fou més ràpida que no pas la de la A i presenta algunes peculiaritats notables. La seva estructura primitiva, escrita amb ploma ampla, consistia bàsicament en tres traços: el primer, vertical, gruixut; el segon i el tercer, semicirculars, prims-gruixuts-prims, juxtaposats l’un sota l’altre a la dreta. La B capital de les inscripcions clàssiques romanes tenia a l’esquerra uns petits elements estètics o reforços que, juntament amb la velocitat i la inclinació de la ploma, influïren decisivament en el ductus i en la transformació de la B capital clàssica (majúscula). La rapidesa en el traçat dels semicercles produí, ja al segle I, un enxiquiment del superior i, alhora, feu que hom no arribés a tancar l’inferior, més ample, per sota. D’ací la necessitat d’allargar el reforç de la base amb un quart (o segon) traç gruixut horitzontal. La cursivització progressiva —que hom pot seguir del segle I al IV— transformà la B, simplificant-la en dues tendències: en la primera, o escriptura comuna clàssica, que perdurà fins al segle V cal·ligrafiada en la cancelleria imperial romana (litterae caelestes), el reforç inferior fou unit al pal vertical amb el qual formà un angle arrodonit i cada vegada més reduït i més tancat; els dos semicercles foren traçats ensems, ràpidament, en una línia sinuosa i allargassada. El resultat fou una lletra semblant a la d, dita "be de ventre a l’esquerra”. Gairebé simultàniament la B derivà cap a una altra forma: els traços vertical i inferior també foren units en corba, però el vertical restà més llarg i més dret, mentre que el semicercle inferior tancava la corba per la dreta, la qual cosa donà la forma dita uncial (segles III-VII). El semicercle superior fou transformat en un petit traç vertical que finí formant-ne part en canviar l’angle de la ploma, sovint encorbant a l’esquerra l’atac superior de l’asta: era l’anomenada escriptura romana nova (segles III-VI), dita altrament semiuncial (minúscula). Aquesta forma restà fixada de fet en la carolina (segles VIII-IX). La b insular continuava la semiuncial, però amb l’asta més baixa, amb reforç superior o bé corbada. En algunes escriptures merovíngies la b lliga amb la lletra següent per mitjà d’un traç d’unió. En altres escriptures dites nacionals (beneventana, visigòtica, precarolines i en la carolina antiga) l’asta allargada de la b té l’atac del traç superior més gruixut. La gòtica acostuma a ésser angulosa i admet ornaments a l’asta superior, sovint més curta, en les formes cursives. La b humanística reprengué la forma carolina, i passà a l’actual impresa. La B gòtica alemanya moderna era una deformació cursiva de la cancelleria imperial austríaca del segle XVIII.
f
Escriptura i paleografia
Segona lletra de l’alfabet català, anomenada be.