Es compon de dues cares que formen un esperó angular, dos flancs d’unió i un accés situat a la part interior del recinte. La seva aparició va vinculada al reajustament estratègic que determinà el perfeccionament i la sistematització de l’artilleria. Insinuat ja en els recintes fortificats medievals, la seva construcció es consolidà al començament del s XVI. A Barcelona s’inicià la construcció de baluards entre el 1513 i el 1553. Al s XVII Blaise-François Pagan perfeccionà el sistema, que atenyé la màxima eficàcia defensiva amb la contribució de Vauban, fundador de l’escola francesa de fortificació. Al s XVIII destacà la concepció de Louis de Cormontaigne, que introduí els monumentals baluards de 600 m de perímetre. Malgrat els progressos posteriors, l’ús del baluard anà perdent eficàcia a conseqüència del perfeccionament de l’armament terrestre i aeri.
m
Història