En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d’una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l’altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis. De seguida, però, aquests conjunts comencen a organitzar-se com a barri —bé que segregat i subdotat—, i així neixen establiments i serveis elementals arrenglerats sobre les vies que comuniquen amb la ciutat pròpiament dita. Les dificultats d’integració urbana s’accentuen, ja que perviuen com a subcultures gairebé tots els models de llur societat d’origen, mantinguts a causa de l’isolament respete a la societat receptora i fomentats al caliu del veïnatge homogeni. Formalment, la barraca és una arquitectura espontània i circumdada per vies oficials, prop de les quals es crea una trama generalment per a vianants que arrenglera les barraques, gairebé sempre familiars i d’una sola planta per raó de la feblesa constructiva, que poden tenir una eixida o un petit pati tancat annex. Sovint s’hi barregen també casetes bastides molt primàriament, però ja amb elements normals de construcció. Aquestes cases elementals poden arribar a predominar, esteses en veritables barris, on hom no pot parlar estrictament de barraquisme, però sí de la supervivència de les seves principals característiques, llevat de les barraques. El fenomen del barraquisme existeix avui arreu del món i pot presentar característiques pròpies de cada país, com, per exemple, els barris de barraques de gitanos a Barcelona, el barraquisme dels negres als països colonials africans (bidonville), el barraquisme de les embarcacions fluvials de les ciutats xineses o malaies, els barraquismes del centre i nord d’Itàlia i d’Espanya ( chabolas ) i el barraquisme de les favelas de Rio de Janeiro, escalonades en fort pendent sobre la ciutat i la mar. El clima n'és tan marcadament influent, que la línia climàtica que passa pel centre d’Europa i dels Estats Units limita pràcticament pel nord el barraquisme com a fenomen col·lectiu i estès. Als Països Catalans el fenomen tingué la seva màxima incidència els anys cinquanta i seixanta, prop dels centres d’industrialització activa; d’aleshores ençà el nombre de barraques ha minvat notablement, si bé, de vegades, això ha anat acompanyat de la creació d’edificis amb poques condicions i serveis, la qual cosa és anomenada barraquisme vertical. Al terme municipal de Barcelona, en el moment de màxima extensió del fenomen (1955), hi havia unes 20 000 barraques i una població estimada de 100 000 barraquistes; el 1969 hi havia 4 359 barraques, nombre que el 1985 s’havia reduït a poc més de 360. En 1988-92, amb la remodelació de la ciutat arran de la celebració dels Jocs Olímpics, desaparegueren les últimes barraques.
m
Sociologia
Urbanisme