i barres catalanes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

barres catalanes

les quatre barres
Història
les quatre barres
Escut de Catalunya, amb les barres catalanes , segons disseny de Domènech i Montaner, al Palau de la Música Catalana (1905-08)
© Fototeca.cat
història hist
Denominació habitual del senyal heràldic que constitueix l’escut català i la bandera catalana.

D’acord amb la nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l’escut, com, en camper d’or, quatre pals de gules; i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles. Una llegenda n'atribueix la institució a l’emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l’escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l’emperador franc. Aquesta llegenda apareix escrita per primera vegada en la Segunda parte de la Crónica General de Pere Antoni Beuter, publicada a València el 1550, i és molt possible que ell en fos el creador o l’adaptador en aplicar-la a Guifré el Pelós. A partir d’aquest moment obtingué una ràpida i extensa difusió (amb la substitució, però, de l’emperador Lluís el Piadós per Carles el Calb per a fer més versemblant l’episodi), amb set variants, fins a la que publicà Víctor Balaguer el 1859. Abans del 1550 no solament no és conegut cap rastre d’aquesta llegenda, sinó que, vers la fi del s. XIV (1392-96), el frare Joan de Montsó, en una carta a l’infant Martí d’Aragó, donava una altra versió de l’origen del senyal barrat (els quatre pals de la creu de Crist). Hom troba la primera mostra de l’existència de l’escut català en el sepulcre romànic de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, mort el 1082 i, més tard, en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona corresponent a un document provençal del 1150; poc temps després apareix en el segell d’un document català del 1157, del mateix comte. Al començament, el nombre de barres era indeterminat, i hom posava, en l’espai destinat a contenir-les, tantes faixes com hi cabien: però ja al s. XIII el nombre de barres tendeix a fixar-se en quatre. El color no apareix, naturalment, en els segells de cera ni en els relleus de pedra, però tot fa suposar que des del primer moment era ja vermell sobre camp d’or, com ho és en les cintes que pengen dels segells i com ho afirma un document de Maria de Luna del 1396: “Armes del comtat de Barcelona, ço és, barres grogues e vermelles”. Després, en adaptar l’emblema a d’altres escuts, excepcionalment les barres han pres color diferent o han deixat d’ésser rectes per a esdevenir ondulades, però el nombre de quatre ha restat sempre com a característic.

Segell de cera de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, a l’escut del qual apareixen per primera vegada les barres catalanes (1157)
© Fototeca.cat
I, bé que en un origen fou l’emblema del casal de Barcelona i Pere el Cerimoniós ordenà més tard que fossin exclusives de la casa reial, molt aviat (tant al Principat com als regnes de València i de Mallorca), l’escut i la bandera del sobirà foren tinguts com a propis del país. Concretament, a Mallorca, un privilegi de Jaume I (1269) concedeix a la Universitat de la ciutat l’ús d’un segell propi on apareixen les quatre barres i el castell de l’Almudaina; i el rei Sanç de Mallorca, en una carta del 1312, fa extensiu a tot el seu regne una bandera amb els mateixos distintius. Quan Jaume II digué al seu fill Alfons, en partir aquest vers Sardenya el 1323: “Fill, jo us dó la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya” (com recorda el rei Martí l’Humà en el seu parlament a les corts de Perpinyà el 1406), és evident que el senyal familiar dels comtes de Barcelona havia esdevingut ja la bandera del país (bandera )1). Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella quarteraren els escuts propis amb les armes de Castella-Lleó i les de Catalunya-Aragó, forma que adoptaren tots els successors fins a Felip de Borbó; però les barres es mantingueren sempre com a senyal particular de cadascun dels països catalans. Encara el 1701, quan Felip de Borbó arribà a Barcelona, la ciutat havia alçat un monument on figuraven les quatre barres i uns versos commemoratius. Però després del 1714 Felip V deixà d’utilitzar-les no solament en el seu escut reial, sinó fins i tot en els organismes reials dels Països Catalans, com les audiències o les capitanies generals, i restaren solament com a emblema propi del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca i de la mateixa ciutat de València. El govern de Catalunya instaurat per Napoleó I el 1810 tornà a utilitzar oficialment el senyal de les quatre barres, juntament amb l’àguila imperial napoleònica. I en la moneda que hom encunyà des del 1837 fins al 1846 per al Principat de Catalunya, l’escut fou el de les quatre barres, com ja ho havia estat el 1641. Durant el s. XIX, el símbol de les barres fou adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes Balears. Aparegué com a signe patriòtic a la capçalera de molts periòdics catalans de l’època des de Lo Verdader Català (1843) fins a La Veu de Catalunya (1899). El Modernisme l’utilitzà sovint com a element decoratiu en els edificis i en les senyeres dels orfeons, i l’adoptaren entitats com La Jove Catalunya (1870), Lo Rat Penat (1878), el Centre Català (1880), València Nova (1906), i també l’Institut d’Estudis Catalans (1907). Igualment al Rosselló ha romàs com a símbol de la Catalunya septentrional. La Mancomunitat de Catalunya el prengué com a emblema oficial el 1914 i la Generalitat de Catalunya el 1931. La institució llegendària de les quatre barres en l’escut de Guifré el Pelós inspirà alguns pintors del s. XIX, dels anomenats “d’història”, com Claudi Lorenzale o Pau Béjar. Literàriament, inspirà el poema Les barres de sang de Jacint Verdaguer, publicat a Pàtria (1882), i, en un altre aspecte, el poema de Víctor Balaguer Els quatre pals de sang (1859) i El cant de la senyera de Joan Maragall, musicat per Lluís Millet (1906). També diverses revistes han pres el símbol com a títol: Les Barres Catalanes , setmanari republicà catalanista (Barcelona, 1869), Les Quatre Barres , setmanari nacionalista (Vilafranca del Penedès, 1891-1900, amb una segona època el 1918), Sant Joan i Barres (Perpinyà, 1960) i Quatre Barres (São Paulo, 1962). Les quatre barres, d’armes personals del comte Ramon Berenguer IV, esdevingueren armes del casal de Barcelona i, per tant, de la corona catalanoaragonesa a partir d’Alfons I el Cast; d’ací prové la denominació de barres d’Aragó amb què són també conegudes. Per concessió reial figuren en els escuts de les ciutats de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Perpinyà, Mallorca, Alacant, Castelló de la Plana i València, com també en les armes dels regnes de Mallorca i de València. Figuren igualment en les armes d’Andorra i dels comtats de Besalú, Cerdanya, Urgell, Empúries, Girona i Rosselló. També foren concedides a les ciutats d’Osca, Saragossa i Terol i als regnes de Sardenya i Sicília (alternant amb les àguiles dels Hohenstaufen), i figuren en les armes de Provença, Foix, Bearn i Millau. Per concessió especial de Jaume I, campegen en l’escut de l’orde de la Mercè. Per la seva relació històrica amb Alfons I el Bataller, les usa la ciutat de Salamanca des del s. XVI. Les famílies descendents de les dinasties reials catalanoaragoneses les tenen en llurs escuts, i algunes altres famílies europees, com els Merode o els Lambertini, usen també les barres vermelles en camper d’or, per una concessió, segons tradició familiar, dels reis catalans.

Col·laboració: 
MCA / JMA
Llegir més...