El bàsquet és un esport concebut per a ser jugat en pista coberta i es caracteritza per tenir moltes regles, que són revisades sovint amb l’objectiu de donar al joc dinamisme i velocitat, i fer-lo atractiu per a l’espectador. Les competicions internacionals es regeixen pel reglament internacional, que fixa la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA). Aquest reglament és utilitzat també a Europa i difereix lleugerament de les normes del bàsquet nord-americà, la lliga professional (NBA) del qual té un nivell esportiu, i també econòmic, molt superior al de la resta del món. Seguint les normes de la FIBA, el terreny de joc, de sòl dur i lliure d’obstacles, té unes dimensions de 24 a 28 m de llarg i de 13 a 15 m d’ample. Les cistelles, situades al centre de les dues bandes més curtes, consisteixen en un cèrcol metàl·lic de 45 cm de diàmetre interior, del qual penja una xarxa en forma d’embut i oberta per la part inferior; cada cistella va fixada a un tauler de forma rectangular (1,80 x 1,20 m), sostingut per un suport fixat fora del terreny de joc i que la manté a una alçada de 3,05 m de terra. La pilota és esfèrica, amb una circumferència de 75 a 78 cm i de 600 a 650 g de pes. Cada equip inscriu fins a dotze jugadors, que es poden alternar a criteri de l’entrenador, bo i mantenint-ne cinc al terreny de joc. Els jugadors es reparteixen o alternen les funcions bàsiques de l’equip: un jugador base (director del joc), dos tiradors o ales i dos pivots (els més alts) pendents dels rebots. Cada partit és dirigit per tres àrbitres i controlat per una taula amb tasques auxiliars, com la del cronometrador. El partit es divideix en dues parts de vint minuts de temps real, amb un descans de deu minuts i possibles pròrrogues de cinc minuts en cas d’empat, en algunes competicions. El joc comença amb un salt neutral; l’equip que agafa la pilota disposa d’una possessió de 30 segons per fer un llançament a cistella. Transcorregut aquest temps, o quan hi ha hagut una cistella, la possessió de la pilota passa a l’equip contrari, a qui li correspon fer una jugada d’atac. D’aquí la gran velocitat del joc, les constants alternatives i les elevades puntuacions. Cada encistellada (o bàsquet) val dos punts, llevat de les que hom obté per llançament lliure, que en valen un, i dels llançaments des de més enllà de la línia de 6,25 m, que en valen tres. Els llançaments lliures sancionen la majoria de les faltes personals, i es fan des d’una distància de 4,60 m del tauler i amb el joc aturat. Per a desplaçar la pilota, el jugador pot passar-la a un company o avançar fent-la botar, ja que no és permès de caminar tenint-la agafada. Amb un peu al terra, és permès desplaçar l’altre diverses vegades, és a dir pivotar sobre un peu. Per a la defensa hom pot adoptar un sistema de marcatge individual, d’home a home, el sistema de zones, o sistemes mixts.
Partit de basquetbol
© Lluís Prats
Contra el marcatge individual hom utilitza uns moviments d’obstrucció anomenats blocatge o pantalla, però evitant el contacte físic, que hom sanciona amb una falta personal. Si un jugador acumula cinc faltes personals queda eliminat per a la resta del partit. Altres accions penalitzades són fer més de dues passes sense botar la pilota, botar-la amb les dues mans, tocar la pilota amb els peus o retenir la pilota, entre d’altres.
El basquetbol és practicat tant per equips masculins com femenins. A la majoria de països se celebren competicions de Lliga i de Copa. Els equips millor classificats a les lligues estatals participen també en competicions d’àmbit internacional, com ara la Lliga europea, la Copa Saporta o la Copa Korac. De les competicions internacionals per a seleccions estatals destaquen l’Eurobasket (cada dos anys), el Campionat del Món i els Jocs Olímpics (cada quatre anys). Fins l’any 1992, en les dues darreres competicions no era permesa la participació dels jugadors de la lliga professional nord-americana, que debutaren als Jocs Olímpics de Barcelona.
El basquetbol sorgí com a joc reglamentat el 1891, inventat per James A.Naismith, professor de cultura física de la IYMCA Training School de Springfield (Massachusetts). Posteriorment, aquest esport s’estengué a un gran nombre de centres educatius, es feu professional i passà a Puerto Rico, a Cuba i a la resta d’Amèrica. Fou conegut a Europa a través dels soldats americans que participaren en la Primera Guerra Mundial. L’any 1936, a Berlín, fou admès com a esport olímpic. El 1950 es disputà el primer campionat del món. A Catalunya fou introduït el 1922 per l’escolapi Eusebi Millan, que n'aprengué la pràctica a Cuba i l’ensenyà als seus alumnes del col·legi de Sant Antoni, de Barcelona. D’aquests primers jugadors de basquetbol a la península Ibèrica sorgí el primer equip, el Laietà, el qual seguiren l’Europa, el Martinenc i la secció de basquetbol del Futbol Club Barcelona. L’any 1924 fou creada la Federació Catalana de Basquetbol (FCB), i el bàsquet s’estengué ràpidament a la majoria de les poblacions catalanes. Quan fou creada, el 1943, la Federación Española de Baloncesto, amb la integració de la FCB, els equips del país participaren regularment en les competicions promogudes per aquell organisme. Entre els equips més notables cal esmentar el Joventut de Badalona (únic equip català que ha aconseguit la Copa d’Europa, el màxim títol europeu de clubs, l’any 1994), el Futbol Club Barcelona, el Girona, el Manresa i l’Andorra. Entre els clubs històrics d’importància cal esmentar el Centre Catòlic de Barcelona i el Granollers.