basquisme

m
Història
Política

Afermament i defensa de les peculiaritats etnicoculturals del poble basc.

En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l’autonomia més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques, cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa, reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l’èuscar s’inicià tardanament, al segle XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País (1766), a l’article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el sentit del mot nació era al segle XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat adoptà el lema Irurac-bat (‘Tres en Una’) per a representar l’aspiració d’unir les províncies d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres mans enllaçades.

La pèrdua de l’autonomia foral es produí primerament a les regions de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi, proposà a Napoleó la creació dins l’Imperi d’un estat basc que enclogués les regions peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons tàctiques féu seva la causa foralista.

Per a les regions peninsulars, les autonomies forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l’acord de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el qual cada diputació foral liquidaria a l’estat globalment els tributs corresponents de la demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren, especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d’estada a Barcelona dels dos germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basconavarreses havien d’abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d’agitació, dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí extraordinàriament l’expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos, tingué masses de seguidors.

El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l’ensenyament i el conreu de la llengua èuscara com a eix de l’activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que dins l’orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d’Obrers Bascs, el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques, la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de l’autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d’una posició influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el 1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les diputacions forals, les quals foren les úniques a la península Ibèrica que no resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme constituí amb els tradicionalistes la coalició basconavarresa, que impulsà el primer avantprojecte d’estatut autonòmic general, aprovat a l’Assemblea d’Estella (1931), i el segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l’Assemblea de Pamplona (1932) i repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d’estatut per a les tres províncies basques reeixí a l’Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932 rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte, però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició inicial basconavarresa; davant l’oposició de les dretes de Madrid, intensificà la cooperació amb l’Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero Español (molt introduït al País Basc sota el lideratge d’Indalecio Prieto). Després de les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d’Espanya (juliol del 1936), el Partit Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a l’octubre del mateix any l’estatut d’autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña o bandera basca, etc. Amb l’entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del 1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l’agost del 1937 s’instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra, només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l’inici de la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme desmantellà tota la infraestructura institucional del País Basc autònom i destruí l’estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou erradicat. A l’exterior, J.A.de Aguirre morí el 1960 i fou substituït en la presidència del govern basc per Jesús María de Leizaola, també membre del PNB. A l’interior, entre el 1960 i el 1970, a la clandestinitat, el PNB refermà la seva posició com a partit de classe mitjana, democràtic i autonomista. Paral·lelament nasqué l’organització ETA (1959), que acusava el PNB d’immobilista i que evolucionà fins que a la V assemblea (1966-67) s’autodefiní com a moviment socialista d’alliberament nacional. Les accions d’aquesta organització posaren en serioses dificultats el règim franquista, com ara en l’atemptat al president del govern espanyol L.Carrero Blanco. Els darrers deu anys del règim franquista coincidiren amb el desvetllament d’un ampli moviment cultural d’afirmació de la identitat nacional. La reforma democràtica després del 1975 possibilità un notable triomf dels partits nacionalistes, especialment del PNB a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa en les eleccions generals del 1977 i el 1979. A Navarra, però, guanyà la dreta tradicional procedent del règim anterior, cosa que donà lloc a dues comunitats autònomes diferenciades i independents a l’Estat espanyol. El 1979 fou aprovat per referèndum l’estatut d’autonomia del País Basc, i el de Navarra ho fou el 1982. Des d’aquests anys, la força basquista majoritària al País Basc és el PNB, que en algunes convocatòries electorals ha estat superat pel PSOE i amb el qual sovint ha governat en coalició. A Navarra, per contra, la regionalista i conservadora Unión del Pueblo Navarro, coalitzada amb el Partido Popular des del 1991 ha estat majoritària. Per altra banda, algunes reivindicacions del basquisme han estat assumides pels partits estatals, especialment pel PSOE, la federació basca del qual es fusionà el 1993 amb Euzkadiko Ezkerra. Tant a Navarra com al País Basc, la represa de l’autogovern s’ha fet notar en l’impuls institucional a la normalització lingüística del basc, i també en l’aprofundiment del concert econòmic, sistema de finançament que el basquisme ha defensat enfront de les crítiques des de la resta de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Però el principal repte del nacionalisme basc en la nova etapa ha estat la continuació i àdhuc la intensificació de la violència d’ETA, amb accions terroristes (atemptats, segrests, etc) a tot l’Estat espanyol, però sobretot al País Basc, a Navarra i a Madrid. Paral·lelament, el rebuig als estatuts d’autonomia donà lloc el 1979 al naixement d'Herri Batasuna, coalició independentista radical que, sòlidament implantada al País Basc i amb una notable presència a Navarra, ha articulat la base social de suport a ETA amb connivència amb les seves accions. Aquest escenari ha donat lloc a una aspra controvèrsia a l’interior de la societat i dels partits polítics bascs. Dins del nacionalisme basc moderat, l’estratègia antiterrorista a seguir ha enfrontat sovint el PNB i l’escissió d’aquest, Eusko Alkartasuna (1986), amb els partits de base estatal (especialment PP i PSE-PSOE), tal com es posà de manifest en les dificultats per a mantenir el pacte antiterrorista subscrit el 1988 entre totes les forces polítiques basques (a excepció de HB) conegut per Mesa d’Ajuria Enea, que acabà en virtual fallida el 1998. Aquest mateix any, però, ETA anuncià per primer cop en la seva història una treva indefinida i, poc després, els partits nacionalistes bascos (PNB, HB, i EA), als quals s’afegí IU del País Basc, feren pública l’anomenada declaració de Lizarra, que preconitzava una solució negociada del conflicte d’ETA a imatge del procés de pau iniciat a Irlanda del Nord el 1994. A l’Estat francès, les reivindicacions basquistes han estat d’intensitat molt inferior i reduïdes a grups minoritaris. Des del 1975, hom ha reclamat, sense èxit fins ara, la creació d’un departament específicament basc. Alguns grups, d’altra banda, han donat suport al terrorisme d’ETA a l’Estat espanyol.