Els batiscafs moderns (o submarins científics ) consisteixen bàsicament en una esfera habitable , construïda d’un material resistent a les grans pressions submarines (acer o aliatges de titani, aquests més lleugers), col·locada dessota o al capdavant d’un flotador , dissenyat per a vèncer la resitència hidrodinàmica. El flotador conté: el dispositiu de flotabilitat (llast de ferro fixat per electroimants que és alliberat per a emergir, o bé, modernament, dipòsit d’escuma sintàctica, de baixa densitat i de gran absorbència); el sistema propulsor (hèlixs impulsades per motors elèctrics, que permeten el moviment horitzontal i també vertical); uns braços mecànics manipulats de l’habitacle estant, així com sistemes d’observació (projectors lluminosos, cambres fotogràfiques i de televisió); els sistemes de navegació (acústica i sonar) i comunicació amb els vaixells de suport de la superfície. El batiscaf FNRD-2 assolí els 1 380 m de profunditat el 1948; el FNRS-3 (versió millorada de l’anterior) assolí els 4 000 m el 1954; l’italià Trieste (1953) baté el rècord de profunditat i arribà als 10 900 m el 1960; i l' Archimède francès (1961) arribà als 9 592 m el 1962. L’optimació dels batiscafs passa per la disminució del pes, l’augment de la maniobrabilitat, seguretat i autonomia, així com per la robotització (telecomandament de superfície estant). El batiscaf Nautile (1984) de l' IFREMER francès és un exemple dels ginys dissenyats per a assolir els 6 000 m de profunditat, i per a posar així un 97% del fons oceànic a l’abast.
m
Geografia
Esquema d’un batiscaf
© Fototeca.cat
Giny submarí autònom o telecomandat capaç de submergir-se a grans profunditats, i destinat generalment a l’observació i l’estudi del fons de la mar.