i bel canto | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

bel canto

italià*
Sinònimbelcantisme (it), belcantismo, belcanto
substantiu masculím
Música
Sinònimbelcantisme (it), belcantismo, belcanto
música mús
Locució que designa l’estil de cant propi, principalment, de l’òpera italiana del s XVII i que subsistí fins ben entrat el XIX.

Antigament fou anomenat buon canto ; les designacions actuals daten probablement del començament del s XIX. El bel canto va unit a l’escola napolitana d’òpera, que valorà especialment les peculiaritats de la veu humana en el sentit de la virtuositat. Nicola Porpora orientà decisivament el cant per aquest camí; l’evolució posterior, cap a la fi del s XVIII, imposà l’estil florit, que arribava a anul·lar l’obra del compositor sota les improvisacions de sopranistes i sopranos famosos. Gioacchino Rossini fixà la virtuositat vocal a la partitura, limitant els abusos dels intèrprets; el resultat fou l’última esplendor del bel canto : Vincenzo Bellini i Gaetano Donizetti utilitzaren la veu fins al límit de les seves possibilitats (la veu que juga amb la flauta en l’escena de la bogeria de Lucia di Lammermoor ). Però la importància creixent de l’orquestra i la influència del recitatiu melòdic wagnerià assenyalaren la fi d’aquest estil de cant.

Llegir més...