Les belladones creixen a les tallades i a les clarianes dels boscs humits de fulla caduca. Són pròpies de l’Europa mitjana, però també n'hi ha al Pirineu i, molt rarament, a les muntanyes prelitorals catalanes; arriben fins a l’Àsia occidental. Prefereixen els terrenys calcaris. Són conreades extensament a Europa, als EUA i l’Índia. Contenen diversos alcaloides, sobretot la hiosciamina i l’atropina, i petites quantitats d’apotropina, escopolamina, etc, que actuen sobre el sistema nerviós vegetatiu paralitzant-ne l’activitat; és coneguda la seva espectacular acció dilatadora de la pupil·la i inhibidora del reflex de la deglució. Les preparacions galèniques de la belladona més emprades com a antiespasmòdics, analgèsics, narcòtics, etc, són, per a ús intern, les pólvores, els extrets, la tintura i el xarop, i, per a ús extern, la pomada; forma part també de diversos preparats: emplastres, bàlsams, etc.
f
Botànica
Farmàcia
belladona
© Fototeca.cat
Planta herbàcia perenne, de la família de les solanàcies, de fulles ovades acuminades, inserides de dues en dues, una de grossa i una de petita, sobre la tija, la qual és robusta, d’uns 100-150 cm d’alçada, arrel cilíndrica, carnosa i profunda, flors campanulades, tubuloses, d’un color bru purpuri, i fruits en baia, de la mida d’una cirera, negres i lluents, molt metzinosos.