A partir de la teoria general del benestar (economia del benestar) són extretes una sèrie d’implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat —sigui objectiva o valorativa— que l’estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social.
A la Gran Bretanya, pels volts de la Segona Guerra Mundial, s’estengué àmpliament aquesta filosofia econòmica, que restà plasmada, per exemple, amb el moviment portat per William Henry Beveridge al si del laborisme; els països escandinaus gaudiren també de la seva implantació capdavantera, i, així mateix, el New Deal nord-americà correspon als esquemes teòrics de l’estat del benestar.
Pel que fa al finançament de la despesa pública adreçada a aquests fins, hom insisteix en l’exigència que es faci per imposició directa progressiva —personal o empresarial—, únic camí per a obtenir una veritable redistribució, la qual cosa és un objectiu central dins la doctrina de l’estat del benestar; les conquestes en el camp de la previsió social en són un altre objectiu instrumental bàsic.