El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki , els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s’enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de l’organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel’rod volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D’aquí ve el nom de bolxevics (‘majoritaris’) per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics (‘minoritaris’) per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic Pravda . Durant la revolució del març del 1917 els líders bolxevics tornaren a Rússia i Lenin publicà les Tesis d’Abril , en les quals defineix un programa de lluita per a passar de la revolució democràtica a la socialista. De l’anàlisi de la dualitat de poders creada per la situació política, és a dir, govern provisional parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la consigna: “tot el poder per als soviets”. La revolució d’octubre donà el poder als bolxevics. Pel març del 1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de Partit Comunista; guardà, però, l’epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el 1952.
m
Història