Antigament el botxí no constituïa un càrrec fix, car l’ofès i els seus familiars eren autoritzats per la justícia per a portar a cap aquella funció. Més tard ho fou la societat, i d’aquesta la funció passà als servidors de la cosa pública. El canvi no s’operà simultàniament arreu, car si a l’antic Egipte i a l’antiga Grècia hi havia executors amb coneixements especials, a Roma l’aplicació de la pena de mort era comanada primer a l’ofès, més tard als lictors, a voltes als soldats i alguna vegada al porter de la presó. Entre els pobles germànics hom obligava a fer d’executor de la justícia els més joves de la col·lectivitat i, per a evadir-se'n, els calia pagar una forta penyora. A Francònia hom encomanava la missió al nuvi més recent. En general, a l’Europa medieval, a falta de botxí, hom obligava a fer-ne els escorxadors i carnissers, als quals permetien d’ocultar el rostre amb una màscara per tal de no ésser coneguts. La manca de botxí professional, sobretot a França, havia portat a indultar aquell dels reus que es prestés a executar els altres condemnats; al s XIII una dona tenia cura de l’execució de les altres.
Als Països Catalans aquesta funció fou encomanada a voltes als escorxadors i també als saigs per manca de botxins. El càrrec arribà a ésser ben definit arreu en ple s XV. Joan II de Castella, a les corts del 1435, l’establí de manera fixa, i els titulars eren exempts de gabelles i rebien el salari dels concejos ; una ordinació de Carles V del 1525 i una altra de Felip II del 1556 reglamentaren les atribucions del botxí i la seva participació en les robes i els joiells dels executats. Les dificultats per a trobar qui volgués assumir la professió foren la causa que des del s XV al XVII hom obligués els fills dels botxins a seguir l’ofici de llurs pares.