bou

art del bou
m
Pesca

Art de ròssec de fons constituït essencialment per dues peces llargues de xarxa (cames o bandes), unides als costats de l’obertura (gola) d’una mena d’embut, també de xarxa, de fons cec (cop); les cames es mantenen verticals dins l’aigua mitjançant les armadures de ploms i suros.

Vist per damunt, un art de bou treballant té la forma d’una llarga V al vèrtex de la qual s’obre el cop: el peix que hi ha a l’espai de mar que resta entre les cames ha d’entrar al cop. En la pràctica, però, els peixos més bons nedadors s’escapen cap endavant o cap amunt, i d’ací l’interès a arrossegar cada vegada amb velocitat més gran i també a procurar que la gola sigui ben alta.

Al començament, el bou era remolcat per dues barques de vela iguals, la parella de vela o parella de bou, anomenades també, com l’art mateix, simplement bous. Cadascuna de les barques de la parella, navegant paral·lelament a l’altra, remolcava una cama de l’art. Aquestes barques eren hissades a la platja amb bous; això, i el fet que totes dues barques, en pescar, naveguessin plegades, com els bous sota el jou quan llauren, sembla ésser l’origen del nom de l’art i de la parella. L’art del bou és molt probablement d’origen mediterrani: occident d’Itàlia, Catalunya o Occitània. Ja era usat a la primeria del segle XVIII a Catalunya, des d’on s’estengué a totes les costes de la península Ibèrica, no solament el procediment de pesca, sinó també el nom, que encara perdura. Durant molts anys, el bou fou durament atacat pels pescadors que no l’empraven, i del 1760 al 1870 les lleis i les ordres que el prohibien i el tornaven a autoritzar se succeïren en els estats espanyol i francès. Això no obstant, l’art es perfeccionà, i, quan fou aplicada la força del vapor a la navegació, començaren d’aparèixer parelles mogudes a vapor. A la Mediterrània catalana, però, les parelles de vapor tingueren poca volada; únicament, i ja al segle XX, es formaren algunes empreses de pesca amb parelles de vapor, que, amb base a Barcelona i a vegades a València o a Alacant, pescaven a l’altre costat de l’estret de Gibraltar; duraren pocs anys. A les costes atlàntiques, tanmateix, prengueren un gran increment: fins fa relativament poc temps, al País Basc hom pescava encara amb parelles de vapor, i, substituït el vapor pels motors dièsel, encara són emprades en moltes costes d’Europa, d’Àfrica i dels EUA. A les costes dels Països Catalans, per norma general, hom pescà amb parelles de vela fins el 1924, que els primers motors d’explosió començaren a substituir la força del vent. Al mateix temps fou introduït l’ús de les portes, estris inventats al nord d’Europa que mantenen separades les dues cames de l’art, baldament només sigui remolcat per una sola embarcació prou potent (per això no pogueren ésser utilitzades amb les velles barques de vela). Actualment, les barques i els arts de bou —i no solament dels Països Catalans, sinó de tota la Mediterrània— són un perfeccionament dels primers bous: l’art és més gran, té més obertura de gola i pesa més.

Els primitius arts de bou eren de cànem; després foren fets de cotó, i, posteriorment, de poliamida i d’altres fibres sintètiques; a més, darrerament han estat introduïts perfeccionaments, com és ara dotar la gola d’aletes, les quals, sota la pressió de l’aigua en avançar, a més d’obrir la gola eleven lleugerament tot l’art sobre el fons (art semipelàgic).