Delimita el contingut i l’extensió de la pregària i li confereix unitat. Les parts, o hores canòniques, de què consta, després de la reforma del Concili Vaticà II, són: ofici de lectura (les antigues matines), laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes (hi ha estat suprimida l’hora de prima). El breviari, la formació del qual ha passat per diverses etapes i la composició del qual ha sofert diverses reformes progressives, deu la seva existència a l’establiment d’una pregària considerada oficial en l’Església. La pràctica de l’oració en la primitiva església cristiana fou constant, car així hom complia el manament del Senyor. Però, així com era establerta l’obligatorietat de l’oració, no ho era pas la forma amb què aquesta havia de fer-se. D’aquí que cada comunitat, sota la presidència del seu bisbe, anà organitzant la pregària oficial, algunes comunitats de manera totalment lliure i d’altres seguint uns esquemes que prèviament elles mateixes havien establert. Posteriorment, fou en les comunitats monàstiques primer (segles IV i V) i en els presbiteris de les catedrals després (segle V), on restà més configurat i definit el contingut d’aquesta oració oficial o ofici diví. Els texts i fórmules que hom emprava per a la celebració de l’ofici diví es trobaven continguts en diversos llibres: Bíblia, saltiri, himnari, antifonari, sermonari i homiliari. L’interès que la pràctica de l’oració oficial de l’Església fos adquirida per un major nombre de fidels i l’extensió de l’obligatorietat del res de l’ofici diví als clergues crearen la necessitat de compilar en un sol llibre manual aquells texts necessaris per al res. Al segle XI aparegué per primera vegada en un sol volum el material dels altres, naturalment abreujat. D’aquí el nom de breviari. Al segle XII aparegueren dos breviaris de cor, amb notació, segons el mateix model. Aquests breviaris sembla que foren composts per a ús dels clergues de la cort pontifícia. L’any 1216 el papa Innocenci III aprovà una compilació dels texts litúrgics per al res. L’any 1223 els franciscans adoptaren aquesta compilació, seguint, no obstant això, la versió gal·licana del saltiri. La difusió privada de l’ofici, empresa, sobretot, per l’orde franciscà, que gaudia d’un gran prestigi i influència, afavorí al segle XIV la difusió del Breviarium Curiae Romanae. Els humanistes volgueren esmenar alguns errors d’aquest breviari, sobretot el llatí defectuós. Zacaria Ferreri, bisbe de Campobasso, animat pel papa Lleó X, emprengué una reforma; l’any 1525 presentà com a primer fruit un nou text dels himnes, molt clàssic i amb reminiscències mitològiques, que fou aprovat pel papa Climent VII. La labor de Ferrari no pogué tirar endavant a causa de la seva mort. Aleshores Climent VII confià al cardenal franciscà Francisco Quiñones la preparació d’un nou breviari, més simple, més fidel a la història i amb un retorn als pares de l’Església. El text que en resultà fou publicat l’any 1535 i aprovat pel papa Pau III. Aquest breviari contenia una organització completament nova de l’ofici diví, tot el saltiri podia ésser resat durant una setmana, la lectura de la Bíblia obeïa a un nou esquema. En realitat aquest breviari era una innovació, però sense cap tradició. Fou atacat pels teòlegs de la Universitat de París, pels de la península Ibèrica i pels de Roma, malgrat la bona acollida que havia tingut entre la clerecia. Fou condemnat pel concili tridentí i suprimit pel papa Pau IV el 1588. El cardenal Pere Caraffa l’any 1524 havia obtingut permís del papa Climent VII per a fer una reforma del breviari per a ús dels teatins. Una vegada papa (Pau IV), intentà dur a terme el projecte, però la mort li ho impedí. La reforma del breviari es trobava inscrita en el programa del concili de Trento, que no se'n pogué ocupar fins el 1563. L’any 1568 el papa Pius V promulgà l’edició del nou breviari, obligatori per a totes les esglésies, llevat d’aquelles que feia més de dos-cents anys que tenien un breviari propi. Aquest breviari era radicalment oposat al de Quiñones. El breviari de Pius V s’estengué ràpidament, llevat a França i a Alemanya, que sempre s’havien mantingut en una actitud d’independència pel que feia a les coses que provenien de Roma. L’adoptaren també la majoria d’ordes religiosos, llevat dels benedictins, els dominicans, els carmelites i els premonstratencs. Contenia les rúbriques generals de l’ofici: el calendari, amb tendència a la reducció de festes de sants; el saltiri, que conservava la distribució romana i la versió gal·licana; el leccionari, on eren mantingudes les mateixes lliçons segons el text de la Vulgata, però eren esmenades les hagiogràfiques i les patrístiques; els oficis addicionals, com el de la Mare de Deu i el de difunts. Bé que Pius V establí que el seu breviari no podia ésser modificat, als segles XVII i XVIII l’afany de commemorar la mort dels sants i la creació per part de papes posteriors de noves festes litúrgiques obligaren a fer una nova revisió. Hi hagué diverses temptatives i petites modificacions a càrrec dels papes Climent VIII, Urbà VIII, Climent X i Benet XIV. A mitjan segle XIX a França i a Alemanya hi hagué un intent d’elaborar un breviari francès únic. Però la intervenció de l’abat de Solesmes, Pròsper Gueranger, feu que fos acceptat el breviari del papa Pius V. La necessitat d’eliminar les lliçons hagiogràfiques no fonamentades històricament, la prohibició de traslladar les festes de devoció o de sants, la millor distribució del saltiri, la reducció de l’ofici diví del diumenge, etc, mogueren un nou intent de revisió en el concili Vaticà I. El papa Pius X l’any 1911 promulgà una nova reforma en la qual era establerta una altra distribució del saltiri durant la setmana i feia desaparèixer la lectura periòdica dels llibres seguits en el transcurs de l’ofici. Aquesta reforma, bé que interessant, no era altra cosa que el primer pas. L’any 1945 Pius XII incorporà una nova versió del saltiri del breviari, versió encomanada als jesuïtes de l’Institut Bíblic de Roma, que substituí el de la Vulgata. El 1955 foren simplificades les rúbriques. El 1960 el papa Joan XXIII establí nous criteris rubricistes. Finalment, el Concili Vaticà II donà unes directrius per a una reforma a fons del breviari, establí criteris de cara a l’obligatorietat del res i a la possibilitat de fer-lo en llengua vernacla. Un primer fruit d’aquestes normes conciliars fou la promulgació del nou calendari romà pel papa Pau VI el 1969, en el qual eren establerts criteris que regularen la reforma definitiva promulgada el 1970. La primera edició llatina del nou llibre de la Litúrgia de les Hores aparegué en 1971-72 (versió oficial catalana, en quatre volums, el 1977). Les principals característiques del nou ofici diví són: adaptació a les condicions actuals de vida dels sacerdots; possibilitat d’ésser usat també pels laics; acomodació del res de les hores als temps naturals; distribució dels salms en un cicle de quatre setmanes; desaparició de l’hora de prima i conversió de les matines en un ofici de lectura amb una gran varietat de lectures bíbliques, patrístiques i d’autors cristians, antics i moderns; potenciació de les laudes com a pregària del matí i de les vespres com a oració de la tarda; possibilitat d’escollir una sola hora (dita hora d’entre dia) entre tèrcia, sexta o nona. L’edició llatina hi ha introduït una versió dels salms preparada per la comissió per a l’edició de la nova Vulgata. Entre els més bonics breviaris amb miniatures, que existeixen, mereixen ésser destacats el de Belleville (Bibliothèque Nationale de París), obra mestra de Jean Pucelle i de la miniatura parisenca del segle XIV; el del rei Martí, començat a escriure al monestir de Poblet l’any 1398 (Bibliothèque Nationale de París); el del duc de Bedfort (1433); el d’Alfons el Magnànim, obra mestra de Leonard Crespi (1442) (British Museum, Londres); el Breviari Grimani (Venècia, 1510), obra mestra de l’escola flamenca, i el de Maties Corvin (1478).
m
Cristianisme