i c | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

c

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia

escriptura escr i fonètica, fonologia fon
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ ces ].

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra. Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C, K, Q, d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres. La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta; només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals. En l’escriptura comuna clàssica, traçada amb ploma o pinzell, el semicercle era fet en dos temps: el primer comprenia des de l’esquerra de la corba superior fins a l’extrem dret de la inferior o base, i aquesta acabava en una corba un xic més petita o ganxo que remuntava; el traç del segon temps, sovint convex, però amb tendència a l’horitzontalitat, cobria la part superior del semicercle. La part central o esquena, amb la cursivització, tendia sovint a la verticalitat. En la cursiva clàssica hom arribà a escriure la c d’un sol traç, que sobresortia inclinat i sense corbar per sobre. D’aquestes dues formes romanes de c deriven totes les altres escriptures posteriors; el gruix de la ploma, que feia variar sensiblement el perfil gruixut-prim de la lletra, en determinà sovint l’una forma o l’altra. Així, acostumen a fer-la d’un sol traç les escriptures cal·ligràfiques, com la carolina, la humanística, la d’impremta i les cursives modernes; seguí la tradició de doble traç la cursiva romana nova, que influí en les escriptures cursives i cal·ligràfiques precarolines i en les anomenades nacionals; i en les gòtiques reaparegué a causa del gruix de la ploma. En aquestes darreres hom arribà sovint a confondre la c amb la t . Són notables les formes de c merovíngies i beneventana, que tenen l’aspecte d’un 3 girat o de ε grega, a causa de l’erecció del traç superior corbat. Cal remarcar també els nexes amb lletres següents,s que transformen sovint l’aparença de la c lligada (per exemple, cc , ct i la c amb nexe anterior). La ç (ce trencada) és el resultat de l’evolució d’una forma de z usada en manuscrits meridionals, especialment en texts castellans antics, i que perdura en el català, el portuguès i el francès moderns.

Valors fonològics de la grafia c

La lletra c és emprada com a grafia dels fonemes catalans /s/ (seguit d’una vocal palatal, i, e, e: ciment, acer, accident ) i / k/ (en la resta dels casos: calç, secular, acta, roc ). La lletra modificada ç representa igualment el fonema / s / seguit d’una vocal palatal a, o, u ( calça, calçot, vençut ) o en posició final absoluta. El fonema / s/ , però, pot ésser representat ortogràficament també mitjançant la lletra s i el dígraf -ss- ( s ), i el fonema / k/ mitjançant la lletra q , el dígraf qu- i, excepcionalment, la lletra k . Aquest darrer fonema és descrit, des del punt de vista articulatori, com a consonàntic, velar, oral, oclusiu, sord; és a dir, que és articulat mitjançant un contacte entre el dors mitjà o el postdors de la llengua, segons la posició avançada o endarrerida del fonema següent, i que forma un tancament complet del corrent d’aire durant el qual les cordes vocals no vibren. Les característiques acústiques d’ordre espectrogràfic que corresponen a aquestes dades articulatòries són l’absència de senyals espectrogràfics durant l’oclusió, i la presència subsegüent d’una barra vertical d’explosió, la característica determinant de la qual es troba a baixa freqüència, tret que indica la qualitat de velar, juntament amb la trajectòria descendent de la transició vocàlica dels formants subsegüents, que tendeixen a un locus situat a una freqüència de 3 100 cicles/segon.

Origen dels fonemes del català representats per la grafia c

La c , quan representa el fonema / k/ , procedeix de la c- llatina inicial davant a, o, u, o bé davant líquida (cas < casu , cultiu < cultiuu , clau < claue ), en posició intervocàlica procedeix del dígraf - cc- llatí (boca < bucca ) i, en algun cas aïllat, de la - c - intervocàlica llatina (poca < pauca ). Altrament, aquesta - c - llatina ha donat en català una g , que, en restar en posició final absoluta per apòcope de la vocal que la segueix, s’ha neutralitzat amb el seu correlat sord / k /; en aquest cas, l’arxifonema que engloba els trets distintius de / g / i de / k / és representat per la grafia c (dic < dico ); aquest arxifonema també és representat per c en posició implosiva medial en certs mots d’evolució més o menys sàvia, com leccionari , injecció . D’altra banda, qualsevol c llatina, sigui quina vulgui la seva evolució fonètica normal, pot mantenir-se en català com a c en els mots savis: acritud < acritudo (vulg: agre ), miracle < mirac'lu (vulg: mirall ); la c del grup llatí sc'l es manté en català (mascle < masc'lu ). El so / k / davant e, i és representat mitjançant el dígraf qu- , i davant [ w ] mitjançant la lletra q ; ambdós casos procedeixen històricament del llatí qu- [ kw ] (que < * quem , cinquanta < * cinquanta ). Quan la c representa el so [ s ], sol procedir d’una c- inicial llatina davant e, i (ciutat < civitate , cent < centu ), o d’una -cc- també davant e, i (bocí < * buccinu ), o bé d’una c postconsonàntica davant e, i (encendre < incendere ) o del grup -cy- (acer < aciariu ); a més, cal considerar certs cultismes procedents de ty , que en l’evolució popular tenen un altre resultat: malícia < malitia (vulg: malesa ), o de -cy- (ofici < officiu ). La representació del so / s / mitjançant la grafia modificada ç s’escau, en general, en mots que en llur origen tenen el grup -ty- intervocàlic o postconsonàntic (plaça < platea , lliçó < lectionem , caçar < captiare ), o de -cy- intervocàlic (llaç < laceu ).

Llegir més...