La càbala especulativa , o càbala pròpiament dita (l’anomenada pràctica -ma'sīt- degenerà en màgia i ocultisme), disposa d’uns procediments exegètics propis (guematria, notarikōn, temurà) per a llurs interpretacions del món, del seu origen i dels seus misteris. Déu és considerat infinit, principi de totes les coses i desconegut i incomprensible per a les criatures. De la divinitat procedeixen per emanació deu atributs, anomenats sefirot . L’ànima, emanació d’una sefirà , existeix abans del naixement, té diversos graus i consta d’un element masculí i d’un altre de femení; hom admet la metempsicosi. Generalment hom sosté que la càbala tingué l’origen en la captivitat de Babilònia. Una part de l’Antic Testament, de la literatura apòcrifa i deuterocanònica i de la producció filosòfica de l’escola jueva d’Alexandria, l’ensenyament esotèric transmès pels fariseus i els essenis, el misticisme d’Akibà ben Yosef i de Sime'on bar Yoḥay (s. II), diversos comentaris bíblics apareguts del s. V al VII, especialment el Llibre de la creació , i nombrosos texts d’inspiració escatològica dels s. VII i VIII han d’ésser considerats cabalístics, malgrat que el terme càbala no aparegué en el judaisme abans del s. XI. La càbala assolí el desenvolupament màxim (s. XII i XIII) com a reacció contra a filosofia racionalista de Maimònides: el Séfer ha-Bahir (~1180), escrit a Provença, constitueix el primer assaig sistemàtic sobre la càbala, estesa ben aviat, principalment per Iṣḥaq el Cec, a les comunitats jueves provençals. A la península Ibèrica, ultra la notable escola de l’aljama gironina ( escola cabalística de Girona), tingué aviat nombrosos seguidors: Abraham Abū-l-'Afiya, Yosef ben Abraham ibn Chicatella, etc, les obres dels quals influïren fins i tot en l’humanisme cristià (Pico della Mirandola, Reuchlin). A aquesta època pertany la redacció definitiva de l’obra clàssica de la càbala, el Zohar ( Llibre de l’esplendor), divulgada per Mošé ben Šem Ṭob de Lleó. L’expulsió del 1492 produí un nou floriment de la mística, la qual, gràcies a cabalistes sefardites emigrats (Ya'aqob Berab, Yosef Caro), originà un centre important a Safed (Mošé Cordovero, Iṣḥaq Lúria, Hayyim Vital, etc) durant els s. XVI i XVII i derivà, un segle després, en l' hassidisme , nascut a Polònia i encara vigent.
f
Judaisme