Després de la pol·linització el peduncle floral s’allarga cap al sòl, i hi va enfonsant el fruit, una beina de 2 a 4 cm, anomenat, com la planta mateixa, cacauet
, que acaba de madurar sota terra, adquirint una forma allargada i una closca dura, groguenca, amb constriccions que corresponen als espais entre les llavors. El cacauet exigeix un clima temperat, càlid i sec, sòls poc compactes, on els fruits puguin enfonsar-se bé, fèrtils i profunds, preferentment arenosos, rics en calci, fòsfor i potassi. És planta exhauridora i exigent, que demana de seguir en rotació un conreu que hagi estat molt adobat. Hom la sembra al final de la primavera; la collita té lloc a la tardor. Les varietats que hom distingeix al País Valencià són el cacauet curt
o de dos grans
(el més conreat a l’Horta, especialment el tipus anomenat collaret
; el tipus avellana
és propi de la Plana), el cacauet llarg de quatre grans
, dit també cacaua
, el cacauet morú
(de dos grans, però més grossos i de conreu menys exigent) i el cacauet de Palma
(també de dos grans, conreat especialment a les Balears). Els paràsits que li causen més danys són l' Empoasca lybica
i l’aranya roja ( Tetranychus telarius
); les malures que l’afecten són la cercosporiosi, l’oïdi, la podridura del coll, produïda per fongs dels gèneres Fusarium, Sclerotium, Rhizoctonia
i Diplodia
, la podridura dels fruits en el sòl, produïda per Penicillium
i Aspergillus
, la roseta (malaltia vírica), l’escombra de bruixa i l’emmusteïment bacterià.
Probablement originària del Brasil, aquesta planta oleaginosa és conreada pels seus fruits, i també com a planta farratgera, principalment a l’Àsia (prop de 116.000 km 2
de conreu el 1983, equivalents al 61% de la superfície conreada mundial: la Xina, l’Índia — màxima superfície mundial, amb cap al 40% del conreu mundial—, Birmània i Indonèsia), a l’Àfrica (32,9% del conreu mundial: Senegal, Sudan, Nigèria, Zaire), als EUA (2,9%), i a l’Amèrica Llatina. Aquesta superfície mundial es va estacionar vora els 190.000 km 2
, però la producció ha crescut, lentament des del 1966. Partint d’uns 9 milions i mig de t el primer any normal de postguerra (1946), el 1955 hi havia hagut un increment d’un 27,4%; el de 1955-66 fou del 32,3%, però després minvà: 9,2% entre el 1966 i el 1974, 14,3% fins el 1983. Aquesta producció, malgrat el seu origen sud-americà, ha esdevingut essencialment asiàtica amb un 67,75% del total mundial el 1983. L’Índia i la Xina han estat tot aquest temps els primers productors, mentre que Indonèsia i Birmània ocupen el cinquè i el sisè lloc. Àfrica produeix, el 1983, un 20,7% del total mundial, gràcies al Sudan, que ha passat del novè lloc (1966) al quart, al Senegal, a Nigèria i al Zaire. Els EUA solen mantenir un tercer lloc, tant per estats com per continents (Amèrica del Nord), davant l’Amèrica Llatina, que en produeix la meitat (3,7% el 1983), amb retrocessos relatius tant del Brasil (de cinquè en el període 1955-66 a desè el 1983), com de l’Argentina (de sisè el 1946 a onzè el 1983). Aquests canvis s’expliquen bàsicament per una millora en els rendiments mundials (de 9,41 q/ha el trienni 1974-76 a 10,44 l’any 1983), que no ha estat sincrònica ni tan sols general. El 1983 els rendiments més alts s’obtingueren a l’Amèrica del Nord (26,68 q/ha), seguida de l’Amèrica Llatina (13,57), on l’Argentina n'assolí 18,29, i d’Àsia (11,59), on la Xina arribà a 16,62. En canvi l’Àfrica obté una mitjana de 6,58 q/ha, que al Senegal no passa de 5,91. Ara bé els grans productors asiàtics, com també Nigèria i el Zaire, participen poc en el comerç mundial. Aquest presenta dues modalitats: venda del cacauet i venda de l’oli que hom n'extreu. El cacauet, amb clofolla i, més correntment, esclofollat, procedeix sobretot dels EUA, el Sudan (tercer producte d’exportació), la Xina i el Senegal i s’adreça (la meitat) a l’Europa occidental. L’oli, recercat per l’àcid araquídic (internacionalment hom anomena aràquids
els cacauets) i absorbit en un 85% per l’Europa occidental, s’importa del Senegal, el Brasil, la Xina, l’Argentina o el Sudan.
Als Països Catalans és conreada principalment a les zones d’horta del País Valencià, a Mallorca i a l’Empordà. Forneixen un 85% de la producció de l’Estat espanyol; el 1957 hi eren dedicades 5.445 ha al País Valencià (sobretot a l’Horta), 120 a les Balears i, en extensions menors, era conreat també a Catalunya. Malgrat una revifalla que culminà el 1973 (3.218 ha en total), l’àrea conreada ha minvat fins a 1.584 ha el 1981. Semblantment la producció, que assolí un màxim el 1973 amb 7.073 t, ha anat minvant fins a les 3.996 del 1981. Ni tan sols s’han mantingut els rendiments, que havien pujat fins a l’elevat nivell de 27,4 qm/ha el 1976, però han retrocedit a 25,2 el 1981. La major part és venut esclofollat, destinat a la fabricació de torrons i de xocolata. Fins al decret de protecció de la indústria oliera espanyola del 1927, tenien molta importància al País Valencià les indústries d’extracció d’oli de cacauet; l’extracció de mantega de cacauet, en canvi, és en procés d’expansió. D’origen americà, sembla que s’introduí a Europa per València. Ja el 1778 figurava entre les plantes del jardí botànic de Puçol fundat per l’arquebisbe de València Francisco Fabián y Fuero; el conreu s’estengué ràpidament, i ja el 1800 el canonge Francisco Tabares de Ulloa publicà a València unes Observaciones prácticas sobre el cacahuete o maní de América
; entre el 1798 i el 1802 foren presentades a la Societat Econòmica d’Amics del País de València nombroses memòries sobre aquest conreu, a la vegada que Josep Antoni Cabanilles publicava un estudi als Anales de Ciencias Naturales
(1799-1804). A partir del 1802 l’ambaixador de Napoleó a Madrid, Lucien Bonaparte, n'introduí el conreu a França; a Algèria l’introduïren els immigrants valencians a mitjan segle XIX.