i caciquisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

caciquisme

substantiu masculím
Història
història hist
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d’enllaç entre l’oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats.

A l’Estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l’utilitzaven per tal d’evitar canvis radicals en l’estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l’administració. Per damunt d’ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d’ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l’elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l’acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).

El caciquisme als Països Catalans

El moviment catalanista el combaté aviat enèrgicament: Valentí Almirall, en Lo Catalanisme (1886), l’acusava de fomentar la immoralitat dels funcionaris públics, de falsejar les eleccions , del sucursalisme respecte a Madrid i de mantenir la ingnorància del poble. La Lliga Regionalista, amb la seva campanya per tal d’assegurar la puresa del sufragi i les primeres victòries electorals, reduí el fenomen; Bartomeu Robert el combaté eficaçment des de l’alcaldia de Barcelona; Enric Prat de la Riba en saludà la desaparició en el famós article La mort del Círcol Conservador (1906). Els noms més significatius del caciquisme durant la Restauració foren, a Barcelona, Manuel Planas i Casals, conservador, i Josep Comas i Masferrer, liberal; a Mallorca, Pasqual Ribot i Pellicer, conservador i maurista; al País Valencià, on els cacics arribaren a utilitzar els roders per a intimidar llurs enemics polítics, Victorí Fabra i Gil, de Castelló de la Plana, conservador. A Mallorca, on Antoni Maura l’havia fet perdurar fins a la seva mort, no fou desarticulat del tot i Joan March, sobretot a través del seu principal representant, Lluís Alemany i Pujol, que pertanyia al partit liberal, continuà utilitzant-lo per a defensar els seus interessos econòmics. Al Rosselló el caciquisme anà també lligat al sucursalisme respecte a París i a la dependència envers els governs de dreta. Ja durant la Restauració (1816-31) es mantingué com a diputat Francesc Durand, membre d’una important família, i durant el Segon Imperi ho fou el seu fill Justí. Durant la Monarquia de Juliol el latifundista de Ceret Llorenç Garcias es mantingué com a diputat 18 anys, bé que Perpinyà es mostrà ja més independent.

Col·laboració: 
JMMB
Llegir més...