i cadastre | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

cadastre

substantiu masculím
Història
història hist
Impost global i directe (inspirat paradoxalment en el Cadastre de Milà, preparat per exiliats austriacistes i que no entrà en vigor fins el 1760), projectat pel superintendent José Patiño (també factòtum dels decrets de Nova Planta), i establert al Principat de Catalunya el 1716 per un decret del 9 de desembre de 1715; la seva implantació fou paral·lela a la del decret de Nova Planta, publicat el 16 de gener de 1716.

La recaptació d’imposicions durant la guerra de Successió per part del bàndol filipista, que trobà una forta resistència, especialment remarcable durant la revolta de les quinzenades del gener del 1714, així com els precedents de València (equivalent) i Aragó (única contribució), ja feien presagiar que el Principat de Catalunya i el regne de Mallorca serien també gravats amb un nou impost. En el cas mallorquí, fou la talla general i, en el cas català, el cadastre.

Cal tenir present que la imposició del cadastre no significà la derogació de les contribucions anteriors, atès que foren segrestades i mantingudes per les noves autoritats borbòniques, les quals, a més a més, introduïren dos nous impostos indirectes que gravaven els consums de sal i de paper segellat. Per tot plegat, la pressió fiscal sobre la població catalana augmentà considerablement i no és d’estranyar que, inicialment, les noves figures impositives fossin percebudes internament com un autèntic càstig de guerra. El total de pagament anual que s’exigia al Principat era de 900.000 pesos pel cadastre (després de rebaixar, per impossible de cobrar-la, la quota inicial de 1.200.000 pesos), i d’uns 870.000 pesos per la resta d’impostos en vigor.

El cadastre incloïa un cadastre reial i un cadastre personal. El primer gravava els béns immobles (terres, cases, molins i forns) i llurs elements hipotecaris (censos); hom distribuí les terres en 32 classes, segons llur fertilitat, començant per les de regadiu, que pagaven 37 rals d’ardit per cada unitat, fins arribar al mig diner per a les de la darrera classe. Pel que fa a les cases, fou determinat el pagament del 10% de la xifra redituada. El cadastre personal obligava sobretot l’estament popular, per tal com la noblesa i les persones que gaudien del privilegi militar n’eren exemptes. La reforma de l’intendent Antonio de Sartine (1735) regulà, a part, la indústria (compresa la indústria menestral i l’agricultura) i el comerç. El líquid imposable del cadastre personal, al qual era aplicat el 8,5%, era obtingut del producte entre el jornal diari (que, per raons pràctiques, fou considerat de tres rals) i el nombre de dies establerts com a productius (100 per als pagesos i 180 per als jornalers de ciutats i viles). Els comerciants a l’engròs pagaven un 10% sobre el volum de les vendes, calculat per uns perits.

Entre el 1726 i el 1744, coincidint amb la superintendència de l’abans esmentat Antonio de Sartine, el cadastre es consolidà tant des del punt de vista legal com a la pràctica, fonamentalment per quatre motius: l’afermament polític de la dinastia dels Borbó, la nombrosa i dissuasiva presència militar al Principat, l’expansió econòmica i, finalment, l’estancament del valor total de l’impost, que no experimentà cap augment.

El 1732, el tresorer Miguel de Zavala adreçà un memorial a Felip V per tal de substituir les rendes provincials vigents als altres territoris de la monarquia per una contribució global i directa, similar al cadastre. Els estudis inicials no s’emprengueren fins al regnat de Ferran VI, el 1749, però quan s’enllestien les diligències, l’any 1756, el marquès de La Ensenada, principal avalador del projecte, ja feia tres anys que havia caigut en desgràcia i, a més a més, el seu principal col·laborador, Bartolomé de València, morí l’any següent. El 1759, quan pujà al tron Carles III, el marquès de Squillace creà una junta única de contribució, que acordà que, a causa del temps transcorregut, fossin repetides les consultes realitzades als pobles durant els anys anteriors. Les poblacions, però, falsificaren les dades (fins al punt que les xifres declarades corresponien a la meitat de les anteriors), i les rendes provincials continuaren vigents fins a les Corts de Cadis (1813) i la posterior reforma tributària d’Alejandro Món (1845), fins a la qual restà vigent al Principat la instrucció del 1735. El cadastre, doncs, fou vigent a Catalunya durant cent trenta anys.

Col·laboració: 
JMR / JoCaTu
Data de revisió: 
2017-02-27
Llegir més...