i cadira | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

cadira

substantiu femeníf
Indústria i tecnologia
cadira de tisora, castellana, d’estil renaixentista (segle XVI)
© Fototeca.cat
mobiliari mobl
Seient individual amb respatller, generalment amb quatre petges i, a vegades, amb braços.

Hom la troba ja a Egipte, on s’introduí el costum, molt imitat desprès, de fer els petges en forma de potes d’animal. El costum d’emprar decoració de temes animals perviu en els exemplars asiris que han restat. Grecs i romans empraren ja la cadira en forma de tisora doble o múltiple, que permetia de plegar-la. Les cadires medievals conservades tenen generalment un origen monàrquic o eclesiàstic: l’anomenada Càtedra de Sant Pere, de pedra, és obra carolíngia. Als Països Catalans sobresurten la Cadira de Sant Ramon, de tisora, del segle XII, de la catedral de Roda de Ribagorça, de fusta de boix, i la Cadira del Rei Martí, gòtica, d’argent daurat, de la catedral de Barcelona. Com a obra d’art adquirí una major consideració i difusió a partir del renaixement, i especialment als segles XVII (estils Lluís XIII i Lluís XIV) i XVIII (estils Lluís XV, Lluís XVI i Chippendale). A Catalunya, en aquesta època, es generalitzaren les de barrots tornejats amb seient de balca, sovint pintades de colors i purpurina. A la segona meitat del segle XIX sorgiren les d’estil isabelí, amb seients i respatllers de reixeta. Amb el Modernisme s’inicià un replantejament de l’adequació de la forma de la cadira al cos humà (Antoni Gaudí); tanmateix, aquesta exigència no s’estengué fins a l’aparició conscient del disseny industrial (cadira Barcelona —1929—, de Mies van der Rohe; cadira Cassina —1950—, de Gio Ponti), època en la qual ha estat substituïda sovint la fusta tradicional per nous materials (acer, alumini, plàstic).

Llegir més...