El fenomen de les llunacions és la base del calendari lunar, determinat per les agrupacions anomenades mesos; el moviment anual del Sol ho és del calendari solar, en el qual les agrupacions principals són els anys i les estacions. La setmana pot ocupar un lloc, en tots dos calendaris, sense vinculació, però, amb el mes o l’any. Com a múltiple de l’any, en el calendari solar, hi ha el segle. Ambdós calendaris, el lunar i el solar, són inclosos dins el concepte d'era. Els primers calendaris foren els lunars. La durada de la llunació, o interval mitjà de temps que transcorre entre dues llunes plenes consecutives, varia de 29 dies i 6 hores a 29 dies i 20 hores, que equivalen a una durada mitjana de 29,5305 dies civils. En conseqüència, els calendaris lunars solen ésser formats per mesos de 29 i 30 dies, que encara fan necessari d’afegir un dia cada 30 mesos. Com a perfeccionament dels calendaris lunars, i per tal de correspondre més racionalment a les necessitats de l’agricultura, aparegueren els calendaris lunisolars, basats en les llunacions, però que alhora intenten d’ajustar-se a l’any tròpic, generalment mitjançant un mes variable, que hom inclou d’acord amb un cicle determinat. Entre els primers calendaris lunisolars cal esmentar el caldeu, l’hebreu, l’àrab anterior a Mahoma (l’actual calendari musulmà és lunar) i els primers calendaris grecs i romans.
L’antecedent més llunyà del calendari actual és el calendari caldeu, amb un any de 360 dies, repartits en 12 mesos de 30 dies. A fi de coincidir amb l’any tròpic, hom hi afegí un tretzè mes, també de 30 dies, cada sis anys, i un altre mes al cap d’intervals molt més llargs. Els mesos foren dividits en quatre setmanes de set dies d’acord amb les fases de la lluna; els dos dies darrers de cada mes restaren fora del compte. Cadascun dels dies de la setmana rebé el nom del Sol, de la Lluna i dels cinc planetes que aleshores eren coneguts (Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn), noms que, evolucionats, han subsistit en gairebé totes les llengües. Posteriorment desaparegueren els dos dies finals del mes en tant que dies separats de la setmana i es formà un cicle continu. El començament de l’any fou considerat primerament a l’equinocci de tardor, i més tard al de primavera. El calendari egipci fou en un primer moment exclusivament lunar, amb mesos de 29 i 30 dies. La necessitat de preveure les revingudes del Nil els féu estudiar l’any tròpic i cercar un calendari que s’hi ajustés. Hom establí tres estacions de quatre mesos (l’estació de sembra, la de recol·lecció i la d’inundació) de 30 dies (any de 360 dies). Aquest any civil avançava un any sencer cada 69 anys tròpics. Malgrat constatar-ho, no intentaren de modificar-lo. El període de 1 461 anys que avançava un any sencer rebé el nom de sotíac (de Sothis, Sírius), puix que era observada la sortida acrònica d’aquest estel, la qual anunciava la crescuda del Nil i els servia per a mesurar l’any sideri. Els intents per a arribar a afegir un sisè dia epagomen cada quatre anys fracassaren, i durant més de quatre mil anys continuaren usant un calendari independent de les estacions. Els egipcis no tingueren la setmana ni cap agrupació de dies basada en les fases de la lluna; per contra, empraren agrupacions de deu dies, els decans, tres dels quals formaven el mes i 36, l’any. A Grècia s’anaren unificant diversos calendaris, sota el model del caldeu, en l’anomenat calendari grec. Per tal d’aconseguir un ajustament entre la mesura del moviment del Sol i el de la Lluna, Soló trobà un cicle de vuit anys (cinc de lunars de 354 dies i tres amb el tretzè mes complementari; per tant, de 384 dies) que totalitzaven 2 922 dies. Aquest cicle equivalia a vuit anys tròpics més una hora i mitja, però, per contra, era inferior a 99 llunacions en un dia i mig. Per tal d’arranjar aquest desajust hom considerà un cicle de setze anys, al qual s’afegien tres dies suplementaris. Així hom obtingué un ajustament a les llunacions, però incrementà el desajust amb el Sol. L’any 432 aC Metó trobà el famós cicle que porta el seu nom (cicle lunar o cicle de Metó), format per dinou anys equivalents a 235 llunacions. Després de la reforma juliana, els grecs adoptaren progressivament el calendari romà.
El calendari romà fou també al començament estrictament lunar. Així, a l’època de la fundació de Roma era emprat un any format per 10 mesos (de 30 a 31 dies), que totalitzaven 304 dies. Aquests deu mesos foren anomenats Martius, Aprilis, Maius, Junius, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Després del desè mes hom afegí els dies necessaris per a ajustar aquest any civil a l’any tròpic, i obtingué, d’aquesta manera, un calendari lunisolar. D’aquests dies afegits, en resultaren dos mesos: Januarius i Februarius. Així resultà un any civil de 355 dies, més curt encara que l’any tròpic; per tal de solucionar-ho, hom establí un cicle de quatre anys en el curs del qual hom afegia cada dos anys un tretzè mes, que podia ésser tant de 22 com de 23 dies. Aquests quatre anys civils equivalien a 1 465 dies, mentre que quatre anys tròpics només equivalien a 1 461 dies. Per tal d’aconseguir una major concordança, el 450 aC hom adoptà un cicle de vuit anys degut a Cleòstrat, amb el qual hom suprimia, en relació amb l’anterior cicle de quatre anys, la inclusió d’un mes de 22 dies cada vuit anys. Així i tot, el calendari continuava tenint un excés de dos dies cada vint-i-quatre anys. Juli Cèsar decidí la creació d’un nou calendari (45 aC), que fou designat calendari julià, adoptat posteriorment per la majoria de països, amb algunes modificacions; el començament de l’any fou portat de l’u de març a l’u de gener. Aquest calendari establí el concepte d'any de traspàs i un any civil mitjà de 365,25 dies, quantitat que hom creia que corresponia a la durada de l’any tròpic. Era dividit en dotze mesos: Januarius (31 dies), Februarius (29 o 30 dies en cas d’ésser any de traspàs), Martius (31 dies), Aprilis (30 dies), Maius (31 dies), Junius (30 dies), Quintilis (31 dies), Sextilis (30 dies), September (30 dies), October (30 dies), November (31 dies) i December (30 dies). L’any 44 dC el mes Quintilis fou rebatejat amb el nom de Julius, en honor de Juli Cèsar. A causa d’una aplicació incorrecta de la intercalació de l'any de traspàs, August hagué de decretar que durant dotze anys no hi hagués cap any de traspàs. Per aquest fet, el Senat decidí de canviar el nom Sextilis pel d'Augustus. Hom considerà, però, que Augustus havia de tenir el mateix nombre de dies que Julius, i n'agafà un de Februarius. Perquè no hi hagués, tanmateix, tres mesos seguits de 31 dies hom en tragué un de September i un altre de November, els quals foren afegits a October i a December. En resultà així un calendari que bàsicament havia de romandre fins avui. D’antuvi els romans no empraven la setmana, sinó que dividien el mes en tres parts desiguals: de les calendes (primer dia del mes) a les nones (dia 5 o 7), de les nones als idus (dia 13 o 15) i dels idus a les calendes del mes següent.
Amb el cristianisme continuà la vigència del calendari julià, i fins al s XVI subsistí parcialment la forma de divisió del mes usada pels romans. Des del s I, però, fou també usada la setmana, per influència del calendari jueu en el cristià. El dia de descans passà del dissabte al diumenge. Per tal com algunes commemoracions cristianes, com la Pasqua, eren basades en fets datats segons el calendari lunar jueu, hom establí un calendari litúrgic amb aquestes festivitats mòbils.
Imposat a la major part del món, el calendari julià contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys. Com a conseqüència, el pas del sol pel primer punt d’Àries i, per tant, les estacions s’avançaren. Així, la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu. El 1582 el papa Gregori XIII, assessorat especialment per Ghiraldi, decretà que fossin trets deu dies a aquell any i fou modificat el concepte d’any de traspàs en un nou calendari, anomenat des d’aleshores, calendari gregorià, en el qual ho són els anys que són múltiples de quatre i que no acaben en dos zeros, i també tots els acabats en dos zeros que tenen el nombre que quedaria, en treure els dos zeros finals, divisible per quatre. D’aquesta manera hom suprimia tres dies civils cada quatre-cents anys i obtenia un any gregorià mitjà d’una durada de 365,2425 dies civils, del qual perdura només un excés de 0,0003 dies civils en relació amb la durada de l’any tròpic, que produeix només un excés de tres dies cada deu mil anys. Posteriorment, gairebé tots els països adoptaren el calendari gregorià. A Rússia es mantingué fins a la revolució del 1917 el calendari julià. Malgrat l’ús, pràcticament universal, del calendari gregorià, els inconvenients d’aquest són nombrosos ( any civil), raó per la qual hi ha projectes de reforma, entre els quals destaca el calendari internacional fix, amb un any de tretze mesos, d’exactament quatre setmanes cada un, amb la qual cosa tots els mesos començarien en diumenge i acabarien en un dissabte. Un altre projecte és l’anomenat calendari mundial, que propugna un any de dotze mesos, de 30 i 31 dies, aplegats en grups de tres, totalitzant 11 dies cada grup.