En morir Mahoma, Abū Bakr fou reconegut (632) com a califa de la comunitat islàmica. L’últim dels anomenats califes ortodoxos, ‘Alī ibn Abī Tālib, no pogué fer cara a les ambicions de la família omeia, la qual detingué el poder (Damasc, 661-750) fins que fou derrocada pels abbàssides, antics partidaris d’'Alī. La caiguda omeia ha estat interpretada sovint com el final de l’hegemonia àrab a l’islam: els abbàssides, amb seu a Bagdad, recolzaren sobre bases perses, les quals acabaren reduint el califa a una funció purament religiosa. Això precipità el desmembrament (fet que no comportà decadència econòmica ni cultural) i el naixement de nombrosos estats, que es desentengueren del fins aleshores únic califa. Quan els mongols s’apoderaren (1258) de Bagdad, els descendents dels abbàssides mantingueren un califat nominal a Egipte fins a la conquesta dels otomans (1517). Aquests portaren el títol califal, fins que fou abolit per Kemal Atatürk (1924). Després d’un frustrat intent de Ḥusayn d’Aràbia, aquest títol no ha estat reivindicat per cap altre sobirà musulmà.
m
Història