Ha estat la doctrina més àmpliament acceptada i de més gran influència en el protestantisme. El calvinisme és fonamentalment una doctrina teocèntrica. Alhora reforma anticatòlica i antiluterana, admet la Trinitat, l’Encarnació del Fill de Déu en una verge, les dues natures del Crist, la teoria de sant Agustí sobre la gràcia, la predestinació i el pecat original. L’església calvinista, l’autoritat de la qual ve directament de Déu, té com a missió predicar-ne la paraula, administrar els sagraments i vetllar per la disciplina eclesiàstica. Els elegits més il·lustrats han d’ensenyar els altres a interpretar rectament les Sagrades Escriptures, text fonamental i única regla de fe. El ministeri ordinari és constituït pels pastors, els mestres, els preveres o ancians i els diaques (no existeix la categoria episcopal). Cada congregació local, governada per un consistori de pastors i ancians, és independent, però pot afiliar-se a d’altres congregacions. Calví acceptà els sagraments (entesos com a símbols) del baptisme i l’eucaristia i suprimí el culte als sants, a les imatges, a les relíquies, a la creu, considerat com a idolatria. No admeté la confessió auricular, ni els vots, ni el celibat, ni la missa, ni les indulgències, i negà l’existència del purgatori. El calvinisme ha sofert nombrosos canvis i modificacions al llarg de la seva existència i és especialment mantingut per l’església reformada i l’església presbiteriana.
Des de Ginebra i Zuric el calvinisme s’estengué molt aviat per tot Suïssa, sobreposant-se a la tradició zwingliana: la Confessio helvetica posterior (1566) representà el triomf calvinista a la majoria dels cantons. S'estengué també per extenses zones de França (especialment Normandia, l’Orleanès, Berry), de Bretanya i d’Occitània (especialment el Llenguadoc); els calvinistes assoliren una gran importància fins a la revocació de l’edicte de Nantes, el 1685 (hugonot). Als Països Baixos, on la immigració d’hugonots havia facilitat ja la introducció del calvinisme, la conversió de Guillem d’Orange (1573) l’erigí en religió oficial neerlandesa. A Alemanya fou important a Heidelberg, des d’on s’estengué a la resta del país, a Hongria i a Polònia, però fou bandejat per l’enèrgica reacció de la Contrareforma. John Knox l’introduí a Escòcia, on esdevingué religió oficial (1560) i des d’on penetrà a Anglaterra i, fins a un cert punt, influí en l’anglicanisme. Els calvinistes anglesos originaren diversos grups, com els presbiterians, els congregacionalistes, els baptistes, etc. A partir del s. XVII, amb l’emigració dels puritans a les colònies angleses de l’Amèrica del Nord, el calvinisme esdevingué un dels elements constitutius de la cultura i de l’esperit dels EUA. La resta de les colònies britàniques l’adoptaren en etapes posteriors, com succeí a Irlanda del Nord, Austràlia, Àfrica del Sud, Nova Zelanda, etc. A partir de l’assaig de Max Weber Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus (‘L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme’, 1904) i de les recerques històriques d’Ernst Troeltsch i d’Amintore Fanfani, hom ha remarcat la gran influència del calvinisme en el desenvolupament econòmic dels s. XVI i XVII i en l’evolució de la mentalitat occidental. La seva influència damunt la política prové de la idea que el govern eclesiàstic havia d’estar a les mans d’uns representants escollits per a protegir els interessos de les esglésies en general; aquesta teoria eclesiàstica s’estengué àmpliament i fou adoptada tant pels pensadors religiosos com pels polítics. En aquest sentit el calvinisme exercí un paper cabdal en el desenvolupament de les institucions democràtiques.