camil
| camil·la

f
m
Cristianisme

Nom popular de cadascun dels clergues regulars de l’orde dels Servents dels Malalts.

Fundat a Roma per Camillo de Lellis (1584) i confirmat per Sixt V el 1586, fou elevat per Gregori XIV a la categoria d’orde religiós (1591). Li foren dispensats els privilegis dels ordes mendicants. D’Itàlia passà a la resta d’Europa, i des de la península Ibèrica s’estengué a Amèrica. Des del s XVIII sorgiren diverses branques femenines. El convent dels camils de Barcelona (1662) fou el primer dels fundats als Països Catalans, seguit del de València el 1765. Exclaustrats el 1835, el primer convent restaurat a l’Estat espanyol fou el noviciat de València, instal·lat el 1893 per camils vinguts de França. El segon convent català fou el de Barcelona (1899), cremat el 1909 i que, reconstruït, funcionà en part com a clínica, del 1930 al 1936. El 1902 els camils adquiriren l’antic convent franciscà de Sant Tomàs de Vilatorta (Osona), on traslladaren el noviciat.