i canceller | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

canceller

substantiu masculím
Dret    Política    Història
Signatura del primer canceller reial conegut, Berenguer de Palou, document de Jaume I del 1218
© Fototeca.cat
història hist i dret constitucional dr const
Títol de determinats alts funcionaris o ministres a diverses corts o estats.

Com a funcionari encarregat de la correspondència i de l’arxiu reials o papals, té el seu antecedent en la burocràcia romana, sobretot la del Baix Imperi. A través de la cúria papal, on l’ofici pot ésser rastrejat des del s V, les seves funcions passaren a l’organització estatal carolíngia, generalment en mans d’alts personatges eclesiàstics de la cort, encarregats de segellar i de garantir les cartes reials (l’arquebisbe de Reims, a França; el de Magúncia, a l’imperi germànic). L’organització de les cancelleries com a ram de l’administració és posterior i sorgeix com a imitació de la cancelleria pontifícia, organitzada per Urbà II (s XI); com a president de la cancelleria, el canceller (o gran canceller) passa a ésser, en gairebé tots els regnes occidentals, un dels principals personatges de la cort. Ja al sXII els papes es reservaren el càrrec, tot deixant l’ofici a mans d’un vicecanceller; la importància de la cancelleria apostòlica decresqué molt al s XV amb la creació de la dataria, la qual n'absorbí part de les funcions. A França, al principi del s XIV, Lluís X ressuscità el càrrec i el posà a les mans de laics; els nous cancellers adquiriren ràpidament noves i importants prerrogatives: primer magistrat, substitut del rei al parlament i al consell reial, inspector de finances. La importància del càrrec augmentà encara al s XVI, en convertir-se en vitalici. A Castella, el càrrec de canceller era adscrit a l’arquebisbe de Toledo, i, a Lleó, al de Santiago, bé que Alfons X creà un càrrec nou, el canceller del rei, el qual era qui realment exercia l’ofici; el títol de canceller fou suprimit per Carles I el 1530. El fet que, en formar-se el 1806 la Confederació del Rin, fos presidida per l’arquebisbe de Magúncia i, per tant, canceller de l’Imperi, féu que en l’àmbit germànic el títol de canceller hagi designat el càrrec de primer ministre. Així s’esdevingué a la Confederació Germànica (1815-66), a la Confederació d’Alemanya del nord (1866-71) i al Segon Reich, i també a la República de Weimar, a les actuals República Austríaca i República Federal d’Alemanya.

La figura del canceller a la cort catalano-aragonesa

A la cort de la corona catalanoaragonesa el canceller era l’oficial reial de més alta categoria, amb jurisdicció sobre tots els altres càrrecs de la cort, al qual era encomanada, de fet, la direcció dels afers d’estat. D’acord amb les Ordinacions del 1344, era el president del Consell Reial i, fins i tot en presència del rei, hi dirigia la discussió dels afers; podia intervenir en l’aprovació o l’esmena dels documents emanats de la cancelleria, els quals signava amb una sigla, intervenia en l’expedició de lletres o documents internacionals, especialment els tractats de pau, i aprovava els albarans de pagament de certes despeses dels servidors reials; podia presidir els tribunals de justícia ( audiència reial ) i examinar i nomenar els notaris i els jutges, per a un o per a tots els territoris de la corona, i donava les llicències per a absentar-se de la cort a tot el personal, llevat els consellers i els secretaris reials. El càrrec de canceller era encarregat a un doctor en dret, preferentment bisbe o arquebisbe i, alguna vegada, a un infant reial. Els honoraris del càrrec eren coberts amb el dret de segell de la cancelleria. El primer canceller citat, en un document del 1218, fou el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. El càrrec —únic, en un principi, per a tota la corona catalanoaragonesa, però establert, amb el temps, per a cada un dels regnes— esdevingué, amb el temps, més honorífic que no efectiu, i, durant el s XV, la supervisió del canceller fou substituïda sovint per la del vicecanceller o la d’un regent de cancelleria. El vicecanceller —que esdevingué, per contra, únic per a tota la corona a partir de Ferran II— anà desplaçant el canceller de la direcció de l’administració de l’estat, especialment de la justícia. Quan, el 1494, fou constituït el Consell d’Aragó, del qual el vicecanceller fou nomenat president, el canceller passà a presidir les sales de les audiències del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó i de València, tot continuant com a càrrec més honorífic que no pas efectiu i vinculat a personalitats eclesiàstiques, situació que prosseguí fins al decret de Nova Planta.

Cancellers de la corona catalano-aragonesa

  1. 1218 Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona (1212-1241)
  2. 1255 Andreu d’Albalat, bisbe de València (1248-1276)
  3. ? Arnau de Torres, ardiaca de Lleida (d 1232)
  4. ? Ponç de Vilaró, paborde de Solsona
  5. 1294-1295 Joan de Próixida, noble, antic canceller a Sicília
  6. 1295-? Ramon Despont, bisbe de València (1288-1312)
  7. 1313/14-1318 Joan d’Aragó, infant, després arquebisbe de Toledo (1319-1327) i canceller de Castella
  8. ~ 1320-1325 Ramon Gastó, bisbe de València (1312-1348)
  9. 1325-1334 Gastó de Montcada i de Pinós, bisbe d’Osca (1324-1328) i de Girona (1329-1443)
  10. ~ 1336-1338 Pero López de Luna, arquebisbe de Saragossa (1314-1345)
  11. 1338-1339 Pere I, infant, després monjo
  12. 1339-1345 Pero López de Luna, arquebisbe de Saragossa (1314-1345)
  13. 1344-? Hug de Fenollet, bisbe d’Elna (1342-1346) i de Vic (1346-1348)
  14. 1347-? Juan Fernández de Heredia, arquebisbe de Tarragona i castellà d’Amposta
  15. 1348-1353 Hug de Fenollet, bisbe de València (1348-1356)
  16. 1353-1374 Pere de Clasquerí, bisbe d’Osca (1351-1357) i arquebisbe de Tarragona (1357-1380)
  17. 1375-d 77 Lope Fernández de Luna, arquebisbe de Saragossa (1351-1382)
  18. 1382-1383 Hernando Pérez Muñoz, bisbe d’Osca (1372-1383)
  19. 1383-? Ramon de Sesescales, bisbe d’Elna (1377-1380), de Lleida (1380-1386) i de Barcelona (1386-1398)
  20. ~ 1387-1399 García Fernández de Heredia, arquebisbe de Saragossa (1383-1411)
  21. ?-1407 Ényec de Vallterra, arquebisbe de Tarragona (1387-1407)
  22. 1407-1409 Francesc de Blanes i de Palau, bisbe de Girona (1408-1409) i de Barcelona (1409)
  23. 1413-1418 Pere de Sagarriga i de Pau, arquebisbe de Tarragona (1407-1418)
  24. 1419-1422 Alfonso de Argüello, bisbe de Sigüenza (1416-1420) i arquebisbe de Saragossa (1420-1429)
  25. ~ 1422-1439 Dalmau de Mur i de Cervelló, arquebisbe de Tarragona (1419-1424) i de Saragossa (1431-1456)
  26. ~ 1450 Jordi de Bardaixí, bisbe de Tarassona (1443-1464)
  27. ~ 1452-1453 Arnau Roger de Pallars i de Foix, bisbe d’Urgell (1443-1461)
  28. ~ 1454-1465 Pedro Ximénez de Urrea, arquebisbe de Tarragona (1446-1489)
  29. 1465-1466 Joan d’Aragó, administrador de l’arquebisbat de Saragossa (1460-1475)
  30. 1466-1480 Pedro Ximénez de Urrea, arquebisbe de Tarragona (1446-1489)
  31. 1480-1484 Joan de Margarit i de Pau, bisbe de Girona (1462-1484)
  32. 1484-1510 Pere de Cardona, bisbe d’Urgell (1472-1510)
  33. ~ 1510 Gonzalo Fernández de Heredia, arquebisbe de Tarragona (1490-1511)
Col·laboració: 
GaF
Llegir més...