D’origen obscur, constituïa ja la forma més elevada de la poesia occitana trobadoresca, i el seu tema era l'amor cortès i l’encomi. La denominació de cançó fou confosa alguna vegada amb la de vers ; les Leys d’amor (s XIV) n'establien la diferència. Així, atribuïren al vers una extensió major, de cinc a deu estrofes o cobles, i unes possibilitats de contingut més àmplies; a la cançó, una extensió menor, de cinc a set estrofes, un contingut limitat als temes amorosos o encomiàstics, i un major refinament de les formes i en els mots. Bé que la llibertat estròfica era total, dins una cançó les estrofes mantenien una mateixa estructura a fi de poder ésser cantades sobre una mateixa melodia. La cobla o estrofa era presentada en tres agrupaments de versos: els dos primers grups rimaven entre ells en forma encreuada (ab ba) o encadenada (ab ab) i constituïen la part anomenada frons ; el tercer grup no presentava forma determinada en la distribució de les rimes i era anomenat cauda . Aquest esquema bàsic es complicà amb el temps amb l’afegitó de rimes noves en el frons (ex: aba cc, o abb cc). Si, en general, les rimes de la cauda eren diferents de les del frons , a vegades l’última de la primera part coincidia amb la primera de la segona (ex: ab ba, acca, o bé ab ab, bcbc). Aquesta mena d’enllaços es feren més freqüents en els darrers trobadors i fou un procediment prou seguit en la poesia catalana medieval. La cançó acabava generalment amb una tornada que contenia l’endreça feta a la dama; aquesta tornada, que a vegades es presentava doble i, rarament, triple, s’adaptà a l’estructura i a la disposició de rimes de l’última part de l’estrofa i podia arribar a reproduir la cauda entera. Coneguda i practicada a la cort de Frederic II de Sicília, la cançó occitana fou una de les bases sobre les quals Dant teoritzà en el De vulgari eloquentia . Els poetes de l’escola siciliana aportaren alguna modificació, que fou seguida pels poetes del stil nuovo . Petrarca deixà vint-i-nou cançons ( Cançoner), considerades modèliques. L’anomenada cançó petrarquista o italiana comporta un nombre indeterminat de cobles o stanze dividides en dues parts mètriques corresponents a dos tipus melòdics que poden repetir-se: fronte i sirma (o coda ). A vegades les dues parts van enllaçades per un vers curt anomenat chiave . La cançó petrarquista penetrà, gràcies a Joan Boscà, en la literatura castellana, on arrelà. La poesia catalana contemporània a aquesta penetració restà molt de temps fidel a la cançó tradicionalista, reduïda gairebé a l’ús dels decasíl·labs d’Ausiàs Marc, i a l’heptasíl·lab, en estrofes regulars de vuit versos. No fou fins al s XVI que la cançó italiana fou conreada per poetes catalans.
f
Literatura