L’evolució de les canòniques és dividida per quatre períodes separats per les reformes carolíngia (s. VII-IX), gregoriana i augustiniana (s. XI) i la secularització del 1592. A partir del s. IV (continuant l’antic presbiteri
) hom pot parlar de comunitats presidides pel bisbe, com les comunitats d’Eusebi de Vercelli (abans del 370), o la d’Agustí, a Hipona (a l’inici del s. V), que serviren de model a les d’Arle i a les de la resta de les Gàl·lies (a la fi del s. V). El Concili III de Toledo (589) ja parlà d’aquestes comunitats a la península Ibèrica, i el Concili IV (633) els donà normes inspirades, sens dubte, per Isidor de Sevilla. Les canòniques catalanes foren organitzades, segurament, d’una manera semblant. Des de l’època carolíngia, la canonica institutio
—que recollia i ampliava la Regula vitae communis
(escrita entre el 751 i el 755) del bisbe Crodegang de Metz— serví de norma per a totes les canòniques de l’imperi, norma que el concili d’Aquisgrà (816), presidit per Lluís el Piadós i Benet d’Aniana, féu obligatòria. D’aquí ve el nom de canòniques aquisgraneses
. Era permesa als canonges la possessió de béns privats. Sota aquest model degueren constituir-se, des del s. IX, les canòniques catedrals catalanes d’Urgell, Elna, Girona, Barcelona, Vic, Roda de Ribagorça, i les posteriors no catedrals (s. X i XI), com les de Solsona, Besalú, Ger, Talló, Lillet, Graudescales, Cardona, Manresa, Sant Joan de les Abadesses, Àger, i segurament molts dels primitius nuclis monàstics d’Urgell, com Tremp, units a aquesta seu. La manca de normes coherents i d’autoritats moderadores provocaren arreu decadències de l’observança. Entre les reaccions per a la reforma de la vida canonical destaca la primerenca que tingué lloc al començament del s. XI a les catedrals d’Urgell, Barcelona i Girona, i poc després, a Vic i Roda-Barbastre, totes les quals, però, excepte la darrera, romangueren al marge de les reformes canonicals gregoriana i augustiniana. D’aquestes dues reformes, la primera, conseqüència de la reforma eclesiàstica general entre el 1060 i 1090, degué l’impuls a Hildebrand —el futur Gregori VII (1073-86)—, arran del concili romà del 1059, que volgué reformar les canòniques aquisgraneses decaigudes, i culminà amb el pontificat d’Urbà II (1088-99). La legislació regular d’aquests dos papes no sembla haver afectat directament les canòniques catalanes, si no és la de Roda-Barbastre i les de l’Estany i de Vilabertran, fundades en aquest temps. En canvi, la reforma eixida de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó vers el 1040, més estrictament augustiniana, sí que hi influí. Entre el 1080 i el 1100 firen reformades les canòniques de Solsona, Cardona, Àger, Sant Joan de les Abadesses, Manresa, i en foren fundades de noves a Mur, Organyà, Serrabona, Cornellà de Conflent, Besalú, Sant Ruf de Lleida, i Terrassa entre d’altres. Al priorat de Sant Adrià de Besòs, fundat directament per sant Ruf, s’hi formà Oleguer, que fou abat d’Avinyó; més tard, com a bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, impulsà el moviment canonical. Al s. XII, el més florent per a les canòniques, en foren fundades unes trenta als Països Catalans, moltes de les quals d’escassa vitalitat, i foren creades segons la reforma avinyonesa les noves canòniques catedrals de Tarragona i Tortosa. El 1166 fou introduït l' ordo novus
canonical, dit també premonstratès
(de Norbert de Prémontré), amb la fundació de Bellpuig de les Avellanes i les seves filials de Bonrepòs, Fondarella i Artà. El fracassat intent d’Innocenci III (Concili del Laterà, 1215) de reunir en congregacions les canòniques, fou urgit de nou per Benet XII el 1339; amb aquesta finalitat, el 1340 es reuní a Lleida el primer capítol general dels canonges de Catalunya, Aragó i Mallorca, que no tingué, però, continuació. Durant els s. XV i XVI, es produí la regressió del moviment canonical: Climent VIII, a instàncies de Felip II de Castella, secularitzà totes les canòniques regulars augustinianes (1592); les d’Àger, Mur, Cardona, Manresa, Sant Joan de les Abadesses, Vilabertran, l’Estany i Calaf es convertiren en col·legiates (col·legiata), la de Solsona es convertí en catedral (1593), i els petits priorats s’extingiren. De llurs rendes foren creades les cinc dignitats reials de canonges a les catedrals de Barcelona, Girona i Vic. El concordat del 1851 entre la Santa Seu i l’Estat espanyol precisà el nombre de canonges (canonge) i de beneficiats a cada catedral, i també abolí la majoria de les col·legiates.
f
Cristianisme
Antigues canòniques i col·legiates canonicals catalanes
© fototeca.cat
canonges
o clergues regulars
.