capità general

f
m
Història
Militar

©

Oficial que exerceix el comandament de totes les forces militars del territori per al qual ha estat nomenat.

A la corona catalanoaragonesa, el càrrec de capità general fou creat el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó amb jurisdicció sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, i persistí, vinculat a la persona del governador, fins el 1500, que la jurisdicció fou ampliada a tot el Principat de Catalunya. A partir del 1512, fou vinculat a la persona del lloctinent general —fet que es produí també a València quan hom hi creà el càrrec el 1520, fora del període de lloctinència de Germana de Foix— i persistí així fins a l’abolició pels decrets de Nova Planta, àdhuc durant l’època d’unió a la corona francesa (1640-52). La seva provisió corresponia al Consell d’Aragó. El capità general disposava d’un tribunal integrat per quatre o cinc assessors, un tresorer, un advocat fiscal i un nombre variable d’escrivans i notaris; tenia competència sobre els delictes militars i comuns greus fets per estipendiaris o soldats i, de fet, actuava en el comerç exterior, requisava vaixells i, en nom del Consell de Guerra, supervisava la construcció naval militar. El càrrec de capità general, existent també a Navarra, fou estès als territoris colonials castellans; així, durant el s. XVII reberen aquest nom els caps de les demarcacions militars dels virregnats d’Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors que, com a capitans generals de tropes en servei permanent, crearen la demarcació o jurisdicció territorial (capitania general). El capità general d’Índies era president de l’audiència del seu districte i era assessorat militarment per una Junta de Guerra. Tenia a les seves ordres els almiralls de les armades situades en aigües de la seva jurisdicció.

Amb la decrets de Nova Planta (1707-16), el capità general adquirí, als antics regnes de la corona catalanoaragonesa, el comandament suprem de l’exèrcit d’ocupació permanent (a diferència del temps dels Àustria, que només disposava d’unes forces esparses i eventuals en cas de guerra o d’aldarull) i alhora el govern general i la representació del monarca; de fet esdevingué la garantia més ferma del règim polític autoritari i absorbent dels Borbó. D’ací que fos lligat d’una manera molt estreta a la corporació civil cabdal, l' audiència reial , de la qual fou president nat, en els afers governatius per tal que les tropes asseguressin l’observança d’una recta política. Així, la representació del sobirà —bé que els edictes fossin intitulats pel capità general en nom del rei— fou assignada a la diarquia formada pel capità general i governador, d’una part, i per l’audiència, de l’altra ( real acuerdo ) —motiu de freqüents friccions—, per tal d’assegurar la indepèndencia dels oïdors o magistrats d’aquest organisme politicojudicial contra les ingerències abusives d’un capitost de guerra, al qual la realitat històrica havia hagut de convertir en un ésser omnipotent, tant de cara als súbdits com de cara al govern de Madrid. Una prova del seu poder fou la inamobibilitat de què molts d’ells gaudiren. En el curs del s. XVIII, el càrrec de capità general fou establert també a la resta del territori peninsular de la monarquia borbònica, com a cap suprem de les noves demarcacions administratives territorials (capitanies generals), que foren constituïdes al llarg del segle. El capità general de Castella la Vella presidia l’audiència de Valladolid; el d’Andalusia, les de Granada i Sevilla; el d’Extremadura, la de Càceres, etc. Des de la reforma administrativa de l’Estat espanyol, que separà el govern polític del comandament militar (1835), el capità general esdevingué el cap superior de cada capitania general , excepte, fins el 1941, dels departaments insulars de Balears i de Canàries, a càrrec d’un comandant general. Els actuals capitans generals tenen el grau de tinent general en la jerarquia militar.