Bé que a les èpoques primitives i mitjanes de totes les cultures és fàcil de trobar elements que semblen caricaturescs, no ho són la majoria de vegades, puix que tenen intenció moral o religiosa. La caricatura prengué la seva veritable forma en les dues últimes centúries, quan es posà al servei de la política. Prengué força a Anglaterra i a França, i s’estengué a tot Europa. França en fou la capdavantera, amb artistes com Daumier, Doré, Gavarni, Steinlen, Gill, Caran d’Ache, Sem, Forain, al final del s. XIX i principi del XX, i, modernament, Chaval, Siné i Wolinski. L’Assiette au Beurre , Le Rire , Le Canard Enchainé i Crapouillot són les seves principals revistes. Anglaterra té esplèndids caricaturistes, com Cruickshank, Leech, Keenne, Bateman i el gran equip de “Punch”, hereus tots de Thomas Rowlandson (1756-1827). Rops i Ensor sobresurten a la Bèlgica de la segona meitat del s. XIX, i Alemanya ha donat, al primer terç del s. XX, juntament amb el sagnant Grosz, els dibuixants de Simplicissimus i Jugend . A Madrid, llevat de l’aragonès Goya, no sortiren grans caricaturistes, però cal recordar noms com el de Francisco Ortego, crític del relatiu nouveau régime implantat per la “Gloriosa”; ja dins el s. XX sobresortiren el gallec Castelao, Sileno, Tovar, Fresno, Tono, amb revistes com Gedeón , Madrid Cómico , Buen Humor o La Ametralladora ; i, plenament dins l’etapa de postguerra, Mingote, Dátile o Chumy Chúmez, esencialment a les pàgines de La Codorniz . Una generació posterior és representada per Forges, Màximo o Peridis.
Als Països Catalans la caricatura aparegué al s. XIX lligada al periodisme polític; tanmateix, té uns antecedents estimables en alguns gravats populars, com les auques d’''Els extravagants' (València 1736). A part uns intents durant la Guerra del Francès i el Trienni Constitucional, és sobretot a partir de l’aparició, el 1842, dels periòdics barcelonins El Republicano i El Papagayo que prengué difusió. La caricatura d’inspiració francesa, a partir del 1830, tingué un focus de conreu importantíssim entorn d’un grup d’escriptors valencians i del Principat que vivien i publicaven a Madrid, com Sergi Ayguals d’Izco, a La Risa (1843-44) i La Donsayna (1844-45). Al Principat, Tomàs Padró traslladà l’estil francès a les planes de La Flaca (1869), amb grans composicions litogràfiques a tot color, que signava A°W°. Cal destacar també els dibuixos aquarel·lats de Josep Parera, retrats caricaturescs de personatges de l’època, i les caricatures de La Mosca Roja . Padró dibuixà també a La Campana de Gràcia (des del 1870) i a L’Esquella de la Torratxa (des del 1872), on també col·laboraren successivament Josep Lluís Pellicer, Manuel Moliné, Apel·les Mestres, Picarol (Josep Costa), Ricard Opisso, influïts pels dibuixants francesos, anglesos, alemanys, i també pel Modernisme. A València hi hagué una renovació de la caricatura amb Folchi (Manuel González i Martí), que exposà la sèrie “Els revolucionaris de l’art”, que també publicà a la revista Impresiones (1909); també sobresortí Pasqual Capuz. El setmanari barceloní Cucut! (1902-12) i En Patufet (1904-38), descobriren l’originalitat de Joan Junceda, la gràcia directa de Gaietà Cornet i l’encert en la caricatura d’animals de Joan Llaverias. Papitu , en la seva primera època (1902-12), fou un exemple de revista satírica, que tingué la col·laboració d’Apa (Feliu Elias) —que més tard esdevingué el més important caricaturista polític català a La Publicitat i a Mirador (1929-36)— i presentà les notables qualitats humorístiques de grans artistes com Nonell, Nogués —que també publicà llibres de dibuixos humorístics—, Pidelaserra i altres. Una gran quantitat de publicacions populars valencianes, com El Cuento del Dumenche (1915), afavorí la profusió de caricaturistes sovint de menor qualitat —com els de “La Traca"—; entre els més destacats figurà K-Hito (Ricardo García López), que aconseguí èxit a Madrid. A Barcelona, Xut (1922-36), creació de Valentí Castanys, demostrà les possibilitats de la caricatura de tema esportiu, i El Be Negre (1931-36) obrí els camins de la moderna caricatura de ninots . Cal recordar també els noms de Lluís Bagaria, de gran influència a Madrid, Bon (Romà Bonet) i Llorenç Brunet, així com, a València, els d’Antoni Vercher i Pasqual Llop. Bé que, a causa de les limitacions de la llibertat d’expressió, el gènere va predre a la postguerra molta de la seva força, ha evolucionat cap a una crítica de la societat. Hom pot destacar Cesc (Francesc Vila i Rufas), Jaume Perich, P. Bayés, J.J. Guillén i la majoria de col·laboradors en revistes com ara Por Favor , El Papus o El Jueves . Al marge d’ells hi ha Muntañola i l’aragonès Del Arco que imposaren la caricatura com a complement de les seves entrevistes. Com a caricatura escultòrica cal esmentar algunes obres d’Ismael Smith i Pau Gargallo, i sobretot les espectaculars falles valencianes (ninot). En ceràmica, el gran plafó de Josep Mateu amb L’Auca del Senyor Esteve a l’Ateneu Mercantil de València.