Les lletres apostòliques, sobretot de Pau, són un testimoni de l’existència i de l’abundància dels carismes ( gr: Χάρισμα , chárisma, 'do’, ‘gràcia’) en l’Església primitiva. Però ja aleshores el gran problema fou destriar els autèntics dons de Déu de les imitacions i el d’harmonitzar-los amb la disciplina de la comunitat, i es desenvolupà una doctrina del discerniment dels dons de l’Esperit . Segons el Concili Vaticà II, que ha reconegut que els carismes formen part de l’estructura més essencial de l’Església, el judici sobre llur autenticitat i llur bon ús pertany a les seves autoritats, les quals tenen l’obligació particular de no ofegar l’Esperit.
m
Cristianisme