i carlisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

carlisme

substantiu masculím
Història    Política
Caricatura del clergat vist com a còmplice del carlisme armat, publicada en el setmanari liberal 'La Flaca' (Barcelona,14-8-1869)
© Fototeca.cat
història hist i ciències polítiques polít
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d’Espanya a la mort de Ferran VII.

Origen i evolució

Defensà els drets del germà d’aquest, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d’opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l’Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l’Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l’anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat l’acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que promulgava l’acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V (primera guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d’una sèrie de temptatives anteriors (Regència d’Urgell, Guerra dels Malcontents, etc.) i la del moviment dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII.

Pretendents carlins

El carlisme arrelà sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc, Països Catalans), situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó. D’altra banda, el liberalisme preveia la venda dels béns comunals —fet que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals— i dels eclesiàstics: les disposicions desamortitzadores de Mendizábal (1836) facilitaren l’adquisició de béns immobles per part de la burgesia i dels terratinents acomodats i vinculà llurs interessos a la supervivència del règim liberal, mentre decantava la majoria dels eclesiàstics cap al sector carlí. Aquest fou sotmès, per aquest motiu, a una forta influència clerical que afectà tant les seves formulacions doctrinals com la seva tàctica política, dominada per les intrigues i la inèpcia de la camarilla apostòlica que voltava Carles V. Aquest fet i la fatiga creada per sis anys d’insurrecció militar provocaren finalment el reconeixement d’Isabel II per part del sector més moderat del carlisme, aprofitant les possibilitats que oferia el conveni de Bergara (1839), que no fou aplicat a Catalunya. El 1845 Carles Maria Isidre abdicà les seves pretensions en el seu fill Carles Lluís (1818-61), que assumí els títols de Carles VI i de comte de Montemolín. La situació semblava propícia a la conciliació dinàstica, ja que les diferències ideològiques semblaven atenuar-se, especialment des de l’ascensió dels moderats al poder (1843), que inaugurà un període de tranquil·litat pública i de garanties per a l’Església i la propietat. Alguns intel·lectuals tradicionalistes però fidels a Isabel II (Jaume Balmes, Juan Donoso Cortés, Antoni Aparici i Guijarro) propugnaren el matrimoni entre la reina i Carles VI com a solució.

La frustració d’aquest projecte creà les condicions polítiques per a un nou conflicte bèl·lic (segona guerra Carlina o Guerra dels Matiners, 1846-49) i, fracassat aquest, per a nous aixecaments (aixecament Carlí, del 1855, i l’Ortegada, el 1860). Mort Carles Lluís sense fills (1861), pertocava la successió als drets dinàstics al seu germà Joan de Borbó, home liberal de conviccions, que fou obligat a abdicar, el 1868, en el seu fill Carles Maria dels Dolors de Borbó, Carles VII segons la numeració carlina, d’acord amb la doctrina sostinguda per la princesa de Beira, muller de Carles V i mare de Joan, segons la qual els principis (legitimitat d’exercici) són superiors al dret d’herència (legitimitat d’origen). Carles VII, que assumí el títol de duc de Madrid, ocupà la direcció del carlisme en el moment de la Revolució de Setembre. Una bona part de la dreta catòlica, fins aleshores unida a Isabel II, s’integrà al carlisme, però hi introduí una direcció favorable a la classe dominant més immobilista. D’aquest sector (nous carlins) formà part el grup d’intel·lectuals (com Francisco Navarro Villoslada, Ramón Nocedal, Antoni Aparici i Guijarro, etc) inspiradors de la ideologia i de la tàctica del carlisme sota Carles VII; llur actitud ultramuntana eliminà Ramon Cabrera del partit (1870), acusant-lo de liberal i de bel·licista, i assolí una nodrida representació al Parlament (més de 70 diputats). Aquest reforçament del carlisme permeté al pretendent d’iniciar (1872) la tercera guerra Carlina, que coincidí amb la crisi política espanyola produïda arran de l’entronització d’Amadeu I de Savoia. La proclamació d’Alfons XII, fill d’Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua de la guerra (febrer del 1876). Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap parlamentari carlí, s’ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l’orientació regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada pel setmanari “Lo Mestre Tites” (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el diari “El Correo Catalán”, fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d’aquell, Ramón Nocedal, tendència d’extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei ( integrisme).

Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d’actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l’adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l’ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d’Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de “nous carlins” en l’administració del partit, dirigida per l’advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d’Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la Guerra Civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la península Ibèrica. El decret d’Unificació del 19 d’abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l’Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí l’exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D’altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s’hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d’Alfons XIII; un altre sector, igualment restringit, s’inclinà per un net de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.

El carlisme durant i després del franquisme

El 1952, el “regent” Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic que el portaria a constituir el (Partit Carlí) (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l’apropiació de la simbologia carlina per part d’organitzacions d’ultradreta com Fuerza Nueva, els antics col·laboracionistes amb el franquisme s’aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo —amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport a la monarquía de Joan Carles I des de posicions catolicoconservadores. Un nucli integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte i de Bobadilla rebutjà l’autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia Nacional y Carlista d’Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d’Unión Carlista. En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del 1976. Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d’una certa presència pública durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme, corporativisme, etc.).

Cronologia del carlisme

Caricatura que fa referència al carlisme, apareguda durant la Tercera Guerra Carlina
© Fototeca.cat
  1. 1826 Manifest de la Federació de Reialistes Purs.
  2. 1827 Rebel·lió armada en favor de Carles Maria Isidre de Borbó, proclamat com a Carles V. Començament de la Guerra dels Malcontents al Principat de Catalunya. Creació de la Junta de Manresa. Publicació d'El Catalán Realista.
  3. 1830 Pragmàtica Sanció de Ferran VII que promulga la derogació de la llei Sàlica.
  4. 1832 Codicil de Ferran VII reconeixent el seu germà Carles Maria Isidre com a successor. Derogació del codicil. Carles se'n va a Portugal.
  5. 1833 Mort de Ferran VII. Proclamació de la seva filla Isabel com a Reina d’Espanya. Els partidaris de Carles Maria Isidre el proclamen rei com a Carles V. Comença la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys.
  6. 1834 Carles V arriba a Navarra. Expedició de Juan Antonio Guergué a Catalunya. Cabrera és nomenat cap suprem de les forces carlines del Maestrat i d’Aragó; Ignasi Brujó, del Principat.
  7. 1835 Setge de Bilbao pels carlins. Mort de Zumalacárregui. Instal·lació de la cort carlina a Bergara. Conveni d’Elliot per a humanitzar la guerra. Intent d’aixecament carlí a Mallorca.
  8. 1836 Expedició de Miguel Gómez. Batalla de Lutxana. Setge de Gandesa. Combat de la Mare de Déu de Lord.
  9. 1837 Ocupació de Solsona i Cardona pels carlins. Creació de la Junta de Berga. Expedició de Carles V a Catalunya i a Madrid. Manifest d’Ulldecona. Nomenament de Josep Segarra com a cap de les forces carlines del Principat. Batalla d’Oriamendi.
  10. 1838 Ocupació de Morella per Cabrera. Darrer setge de Gandesa.
  11. 1839 Assassinat del comte d’Espanya. Conveni de Bergara entre Maroto i Espartero (31 d’agost). Fi de la guerra al País Basc.
  12. 1840 Morella i Berga són ocupades pel isabelins. Cabrera passa a França (6 de juliol). Fi de la Primera Guerra Carlina.
  13. 1843 Antoni Aparici i Guijarro funda a València La Restauración.
  14. 1845 Intents de Jaume Balmes, Aparici i Guijarro i Donoso Cortés per a resoldre la qüestió dinàstica amb el casament d’Isabel II amb Carles de Montemolín, fill de Carles V. Publicació d'El Pensamiento de la Nación. Abdicació de Carles V, duc de Molina, en el seu fill Carles, proclamat rei com a Carles VI.
  15. 1847 Comença la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, a Catalunya. Afusellament de Benet Tristany i Bartomeu Porredon.
  16. 1848 El general carlí Joan Castells ocupa Igualada. Combat d’Avinyó. Cabrera pren la direcció de la guerra.
  17. 1849 Batalla del Pasteral. Cabrera es retira a França. Final de la Segona Guerra Carlina (14 de maig).
  18. 1855 Intents carlins a Àlaba, a Navarra, a Saragossa, al Baix Aragó i al Maestrat. Al Principat de Catalunya, acció de partides carlines des del mes de juny. Marçal Gonfaus, comandant general carlí. Mort de Carles V.
  19. 1856 Gonfaus és fet presoner i afusellat. Rafael Tristany passa a França amb la resta de les forces (14 d’abril).
  20. 1860 Desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita dirigit per Jaime Ortega, capità general de Balears. Carles VI és detingut a Tortosa i obligat a renunciar els seus drets i els dels seus descendents a la corona.
  21. 1861 Mort de Carles VI. El seu germà Joan de Borbó i de Bragança és reconegut pels carlins com a rei.
  22. 1862 Joan de Borbó renuncia els seus drets a la corona i reconeix Isabel II com a reina d’Espanya.
  23. 1864 Carta als espanyols de Maria Teresa de Bragança, princesa de Beira, vídua de Carles V, proposant el seu net Carles, fill de Joan, com a rei amb el títol de Carles VII.
  24. 1867 Entrevista dels generals Cabrera i Prim a Wentworth, Gran Bretanya.
  25. 1868 Joan de Borbó renuncia tots els seus drets en el seu fill Carles, duc de Madrid, que pren el nom de Carles VII. Consell de Londres (20 de juliol). Revolució de Setembre i destronament d’Isabel II.
  26. 1869 Organització del Partit Carlí o Comunió Tradicionalista. 30 diputats carlins a les corts constituents. Carta-manifest de Carles VII (30 de juny). Un centenar de periòdics es declaren carlins: La Legitimidad, La Reconquista, El Pensamiento Español, La Regeneración, El altar y el Trono, La Boina Blanca, El Rey de España, d’Aparici i Guijarro. Aixecaments carlins a Figueres i Pamplona.
  27. 1870 Junta de Vevey (18 d’abril). Dimissió de Cabrera com a cap militar carlí.
  28. 1871 70 diputats carlins a les corts. Primers periòdics carlins en català: Lo Crit de la Pàtria, a Barcelona; L’Ametralladora Carlista, a València. Amadeu de Savoia, rei d’Espanya. Aixecaments carlins a Montalegre i a Vera.
  29. 1872 Comença la Tercera Guerra Carlina. Manifest de Carles VII retornant els seus furs a Aragó, al Principat de Catalunya i al Regne de València (16 de juny). Entrada de Carles VII a Navarra. Batalla d’Orokieta.
  30. 1873 Proclamació de la Primera República. Presa de Berga pels carlins. Combat d’Alpens. Batalles d’Estella i de Montejurra.
  31. 1874 Setge de Bilbao. Batalla d’Abarzuza. Obertura de la universitat d’Oñati. Emissió de moneda i de segells de correus pels territoris carlins. Els carlins ocupen Olot, la Seu d’Urgell, Llíria, Vinaròs, Conca i Casp. Francesc Savalls, cap de les forces carlines al Principat. Constitució de la diputació catalana carlina, a Sant Joan de les Abadesses (16 de juliol). Proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya a Sagunt (31 de desembre).
  32. 1875 Batalla de Lácar. Cabrera reconeix Alfons XII com a rei. Carles VII jura els furs de Biscaia a Guernica. Els alfonsins ocupen Olot i la Seu d’Urgell. Final de la guerra als Països Catalans (agost).
  33. 1876 Batalla de Montejurra. Els alfonsins ocupen Estella. Carles VII passa a França (28 de febrer). Final de la Tercera Guerra Carlina. Abolició dels furs bascs. Fundació d'El Correo Catalán.
  34. 1883 Escissió en el carlisme: formació de la Unión Católica.
  35. 1885 Mor Cándido Nocedal, cap del partit carlí i director d'El Siglo Futuro.
  36. 1887 Mort de Joan (III) de Borbó i de Bragança.
  37. 1888 Ruptura de Ramón Nocedal, director d'El Siglo Futuro, amb Carles VII. Creació de l’integrisme: el Partido Católico Nacional. El marquès de Cerralbo, delegat carlí a Espanya. Fundació d'El Correo Español.
  38. 1889 Publicació de La cuestión dinástica, d’Aparici i Guijarro.
  39. 1893 Mort de Margarida de Borbó-Parma, primera muller de Carles VII.
  40. 1894 Organització de 2 000 juntes carlines i 500 centres carlins en tot el territori de l’estat espanyol. Casament de Carles VII amb Berta de Rohan i allunyament de la política.
  41. 1899 Fracàs de les conspiracions carlines. Destitució del marquès de Cerralbo del càrrec de president de la Junta Política Carlista.
  42. 1900 Intent d’aixecament carlí a Badalona. Catalunya i els carlins, de Joan Bardina.
  43. 1903 Constitució del Fomento de la Prensa Tradicionalista.
  44. 1906 El carlisme català participa en la Solidaritat Catalana.
  45. 1907 Adhesió del carlisme espanyol i de Juan Vázquez de Mella a la Solidaritat Catalana.
  46. 1909 Mort de Carles VII. Proclamació del seu fill Jaume IV.
  47. 1914 El carlisme català participa a la Mancomunitat de Catalunya.
  48. 1918 Manifest de Jaume IV favorables als aliats.
  49. 1919 Ruptura de Juan Vázquez de Mella, germanòfil, amb Jaume IV. Formació del Partido Católico Tradicionalista, dit mellista.
  50. 1923 Escissió del mellisme: fundació del Partit Social Popular, de Víctor Pradera. Els jaumins s’oposen a la dictadura de Primo de Rivera.
  51. 1928 Mort de Vázquez de Mella.
  52. 1930 Projecte d’Estatut de Catalunya elaborat pel Partit Tradicionalista.
  53. 1931 Proclamació de la Segona República i de la Generalitat de Catalunya (14 d’abril). Pacte de Fontainebleau entre Alfons XIII i Jaume IV. Mort de Jaume IV. Proclamació d’Alfons Carles I, duc de San Jaime. Integració de mellistes, integristes i carlins: Partido Tradicionalista Católico.
  54. 1933 Unió electoral dels tradicionalistes amb Renovación Española (TYRE): 24 diputats a les corts.
  55. 1934 Manuel Fal Conde, cap del Requetè, és nomenat secretari general de la Comunió Tradicionalista. Gestions prop de Mussolini per a preparar la restauració monàrquica a Espanya.
  56. 1936 Contactes carlins amb el general Mola per a preparar un alçament armat. Manifest d’Alfons Carles I: els cinc punts de la legitimitat. Nomenament de Xavier de Parma com a regent. Assassinat de Víctor Pradera. Començament de la guerra civil (1936-39), amb col·laboració dels carlins, especialment decisiva a Navarra (18 de juliol). Mort d’Alfons Carles I sense successió (20 de setembre).
  57. 1937 Pel decret d’Unificació (19 d’abril), la Comunió Tradicionalista es fusiona amb la Falange Española per formar la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Manuel Fal Conde és expulsat d’Espanya.
  58. 1943 Carles d’Habsburg-Lorena i de Borbó, fill de Blanca de Borbó, germana de Jaume IV, és reconegut com a Carles VIII per un grup dissident carlí, en col·laboració amb jerarquies de FET y de las JONS
  59. 1946 Bases d’Estoril. El comte de Rodezno i altres caps carlins reconeixen Joan III, fill d’Alfons XIII, com a rei d’Espanya.
  60. 1947 Llei de Successió.
  61. 1952 Xavier de Parma és proclamat rei d’Espanya per un grup de partidaris seus, a Barcelona.
  62. 1953 Carles VIII mor a Barcelona
  63. 1957 Acta d’Estoril. Reconeixement de Joan III com a rei d’Espanya per uns grups carlins.
  64. 1958 Constitució, en un aplec a Montserrat, de la Regencia Nacional Carlista de Estella.
  65. 1965 Publicació de ‘Montejurra’, a Pamplona. Assemblea de Puchheim Constitució del Partit Carlí.
  66. 1968 Xavier de Parma i el seu primogènit Carles Hug són expulsats d’Espanya.
  67. 1975 Carles Hug de Parma rep la successió dinàstia i política del seu pare.
  68. 1976 Fets de Montejurra: agressió d’elements ultradretans contra la concentració político-religiosa del Partit Carlí.
  69. 1977 Legalització del Partit Carlí.
  70. 1980 Carles Hug abandona l’activitat política. Virtual dissolució del Partit Carlí.
  71. 1985 Aplec del carlisme de l’antiga Corona d’Aragó a Poblet. Constitució d’Unió Carlista com a entitat unitària dels carlins del Principat.
Col·laboració: 
JFu / EOl / EdV
Llegir més...