i carro | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

carro

substantiu masculím
Transports
Carro
© Fototeca.cat
transports transp
Vehicle de tracció animal per a transportar càrrega, que consisteix en un marc o caixa, amb baranes o sense, proveït d’una perxa o de dues vares on van enganxats els animals i d’un fusell fixat a la part inferior, als extrems del qual giren lliures dues rodes.

La part destinada a la càrrega és constituïda per un marc format per dos braços mestres units en els extrems pels capçals anterior i posterior; d’un marc proveït de baranes, en poden penjar unes barres, un bossat o unes cofes (carro de pagès) o una plataforma unida al marc per unes cadenes (disposició, aquesta darrera, que permet d’augmentar la càrrega); en altres models, però, com en els carros emprats per al transport de material en orri o en el carro de trabuc, el marc és substituït per una caixa amb el sòl d’empostissat; en els de trabuc, la caixa va articulada damunt una estructura rígida que permet de bolcar la càrrega per la saga tot retirant una barra, dita matràs, que uneix ambdues estructures mitjançant unes dolles. El marc té fixat a la part anterior un espigó, un nas o una perxa central, on són enganxats, per mitjà d’un jou, dos animals, generalment bous (carro de parell), o bé, més generalment, dos braços tiradors o vares, prolongació dels braços mestres, que van units als arreus d’un o més animals de tir. Per la part inferior hi ha fixat el fusell, de secció quadrada amb els extrems cilíndrics, anomenats mànegues, i on van muntades les rodes; aquestes consisteixen en un encorbat fet amb peces de fusta, dites corbes, recobert d’una llanda de ferro o cèrcol fixada per calatge en calent i collada, que és unit al botó per mitjà de raigs (generalment 16) de fusta col·locats, en la disposició anomenada broquer, amb inclinació cap endins per l’extrem del botó, al centre del qual hi ha la boixa de ferro, que actua de coixinet de fricció, untat amb seu per tal de facilitar-ne el gir damunt la mànega del fusell; una clavilla que travessa el fusell o un dau collat a la mànega evita que surti la roda. Més modernament la roda tradicional ha estat substituïda sovint per rodes amb pneumàtic. Entre els diversos accessoris que poden portar alguns carros hi ha la vela de lona, antigament de cànem i sovint decorada amb trossos de cuir, que és muntada damunt les baranes per mitjà d’un barnillatge de fusta (carro de vela); les estaques, que són muntades damunt les baranes per tal d’augmentar l’altura de càrrega (carro de palla i carro d’alfals); el fre, que consisteix en una peça de fusta, anomenada soc, que, per mitjà d’una barra i un joc d’engranatges o, més primitivament, mitjançant una corda tesada manualment pel darrere del carro, és aplicada per la seva cara corba damunt la llanda de la roda per tal d’impedir-li el gir; i els descansos, que són barres articulades als braços mestres amb les quals és apuntalat el carro per mantenir-lo horitzontal en les operacions de càrrega i descàrrega o quan els animals no hi són enganxats. Entre els carros destinats a un ús específic es destaquen el carro de bota, proveït d’una bota de fusta o metàl·lica, emprat per al transport d’aigua o per a regar carrers, i el carro de torn, per al transport de botes, amb rodes més grosses que les dels carros normals, i proveït d’unes cadenes que permeten d’alçar els bocois per l’acció d’un torn.

Història del carro

Carro
© C.I.C-Moià
L’invent del carro fou el resultat de l’aplicació dels coneixements de la tracció animal lligat amb la descoberta de la roda. Els documents més antics en donen fe vers el 3 000 aC a Mesopotàmia i, poc temps després, a Egipte. El carro lleuger, tirat generalment per dos cavalls, fou emprat tot seguit per a la guerra i fins i tot, entre l’aristocràcia, per a la caça. El carro pesant, per al transport, exigia camins més bons i es generalitzà més tard, de manera que fou preferit originàriament el sistema de transport a bast. A l’Europa mediterrània, els primers carros coneguts són a la Grècia micènica. Els pobles indoeuropeus del primer mil·lenni aC se'n serviren i facilitaren llurs migracions. Els bretons encara usaren carros per a lluitar contra els romans els anys 55-54 aC. Els pobles indoeuropeus, especialment els cèltics, feren intervenir els carros als rituals funeraris, i sovint se'n troben a les tombes. Als Països Catalans els primers carros coneguts són d’època ibèrica, i l’ús com a sistema de transport es generalitzà durant la romanització, fenomen lligat a la millora de les comunicacions, sobretot en la construcció de les vies romanes, com passà a totes les províncies del món romà. Des d’un punt de vista tecnològic, el carro experimentà poques variacions en el transcurs de les edats mitjana i moderna. Després de la descoberta de l’automòbil, el carro sofrí una decadència, accelerada als Països Catalans a partir dels anys seixanta.

Col·laboració: 
JVV
Llegir més...