És un mitjà plàstic amb una finalitat eminentment utilitària. Pel seu caràcter de comunicació de masses ha de respondre a unes condicions de simplicitat, de força suggestiva i d’originalitat que el facin atractiu a l’home del carrer i comprensible de manera fàcil i ràpida. Hi té una importància cabdal el colorit, compost d’un nombre limitat de tintes planes que el fan ésser més o menys visible a distància segons els tons emprats i llur distribució dins la composició. El cartell té uns precedents històrics molt antics, que es remunten a Egipte i a Mesopotàmia, així com a Grècia i a Roma. Igualment les mostres que durant segles hom col·locava a l’entrada de les botigues com a reclam poden ésser-ne considerades els precedents. Tanmateix, el cartell com a tal aparegué gràcies a la invenció de la xilografia i, sobretot, de la impremta (1450). França fou el país on es generalitzà més aviat, i els primers cartells foren monopoli de l’Església i de l’estat. Més tard hom anuncià mitjançant cartells les fires i les festes populars i, ja al s. XVII, alguns productes comercials; en la seva major part es tractava de cartells només tipogràfics sense cap vinyeta. A la península Ibèrica la festa taurina donà origen a un tipus peculiar de cartells que des del s.
cartell per promocionar la producció d’armes durant la Guerra Civil Espanyola
© Fototeca.cat
XVIII ha perdurat amb poques variants (Marcelino de Unceta, el valencià Ruano Llopis). Al s. XIX la litografia en permeté el perfeccionament i el desenvolupament. Els cartells, primerament en blanc i negre, foren policromats i llur mida augmentà. A la fi del segle assoliren una insospitada qualitat pel fet d’haver-s’hi dedicat els millors artistes: Jules Chéret, autor de més de mil cartells, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Honoré Daumier, Édouard Manet, etc. Sobre tots aquests excel·lí Henri de Toulouse-Lautrec, l’abundant producció del qual sorprèn pel colorit, la força de síntesi i la modernitat. També fou molt notable l’obra d’Alphonse Mucha, Eugène Grasset, Jean-Louis Forain, etc. De França el cartell passà a Anglaterra (Walter Crane, “Beggarstaff Brothers”, Aubrey Beardsley, Dudley Hardy), Alemanya (L. de Hofmann, Karl-Emil Döpler, Joseph Sattler, Thomas-Theodor Heine), els EUA (Ethel Reed, Edward Penfield, H. Bradley), etc. Ja al s. XX, els diferents corrents fauvistes, cubistes, superrealistes o abstractes influïren en l’art del cartell. A França es destacà primerament Leonetto Cappiello, d’origen italià, i posteriorment “Cassandre”, Jean Carlu, Paul Colin, “Sepo”, etc. A Alemanya, Ludwig Hohlwein, Lucien Bernhard, Lois Gaigg, Arno Meng, Anton Jung, entre d’altres; i a la Gran Bretanya, Jean Dupas, Austin Cooper, E. McKnight-Kauffer, Zero i Richard Beck. Als EUA els més destacats foren John Atherton, C.F. Underwood i F. Stanley (pòster). A Catalunya el cartell apareix pròpiament el decenni de 1890-1900, tot i que fins el 1898 no esdevé popular. Cal cercar les causes d’aquest arrelament primerenc, que no es dóna a la resta de l’estat, d’una banda, en la tradicional obertura cultural de Catalunya vers Europa, que permeté que s’hi creés un focus modernista de primera línia, i, de l’altra, en l’existència d’una indústria florent i variada que conferí al cartellisme l’empenta necessària. Així, els concursos de l’Anís del Mono i del xampany Codorniu, el 1898, obriren el camp de la publicitat comercial al cartellisme. Tres noms sobresurten entre molts en aquests anys modernistes: Alexandre de Riquer, Ramon Casas i Adrià Gual. Durant els primers decennis del s. XX el cartell travessà una època de crisi en perdre el suport de la indústria privada, i l’anterior decorativisme lineal del Modernisme fou substituït per un decorativisme cromàtic d’ascendència fauvista. Els barcelonins Ricard Canals i Francesc d’A. Galí foren els cartellistes més acreditats, amb Josep Obiols, el més típic representant de l’estil noucentista, i els valencians Pasqual Capuz i Josep Segrelles. Els anys trenta s’obriren dos camps fins aleshores inexplorats: el cartell turístic i el polític (Josep Renau), aquest totalment eclipsat durant els anys del franquisme. La influència del cubisme alliberà el cartell del seu decorativisme anterior en benefici d’una concreció i una força de síntesi més grans. Sorgí per primer cop el cartellista professional, i hom creà a Barcelona l’Associació de Cartellistes de Catalunya; en foren les figures més destacades Josep Morell, Antoni Clavé, Josep Alumà, Lluís Muntané, etc. Després de la perllongada crisi de la postguerra el cartell ha tornat a assolir altura internacional, bé que inserit en el context general del disseny gràfic i de la publicitat (on predomina el recurs a la fotografia i on la tanca publicitària esdevé una nova modalitat de cartellisme). Tanmateix el cartell pintat no desapareix i esdevé un vehicle idoni per a missatges de caràcter cívic o cultural (J. Miró, A. Tàpies). Alguns il·lustradors catalans excel·leixen internacionalment dibuixant cartells per al món del cinema. El 1962 fou creada a Barcelona l’entitat professional Grafistes Agrupació FAD: hi sobresurten els noms de Ricard Giralt i Miracle, Josep Pla i Narbona, Enric Huguet i Armand Domènech.