i castell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

castell

substantiu masculím
Història
Perspectiva d’un castell ideal (Amb elements i estils d’èpoques diferents): 1 pont llevadís; 2 vall; 3 torre albarrana; 4 muralla; 5 baluards; 6 merlets; 7 talús; 8 matacà; 9 corsera; 10 camí de ronda; 11 poblat jussà; 12 capella; 13 taulat; 14 rastell; 15 espitllera; 16 cisterna; 17 talaia; 18 torre de l’homenatge; 19 matacà; 20 recinte sobirà
© Fototeca.cat
història hist
Edifici fortificat, situat generalment al cim d’un turó en el punt dominant d’una població.

Origen i elements dels castells

Cal situar l’origen dels castells en les fortificacions preromanes i, més especialment, en les romanes: les turres o torres, aïllades, els oppida o recintes fortificats, els castra (campament fortificat amb guarnició permanent), i el castellum, fortificació menor habitada, en la qual es podia refugiar la població civil en cas de perill. L’establiment permanent de persones civils al voltant d’un castellum originà el burg. A l’edat mitjana, el castell, constituït per un edifici o conjunt d’edificis fortificats, sovint amb organització militar i recursos propis, fou generalment la residència d’un senyor feudal, que moltes vegades tenia jurisdicció sobre un determinat territori. Els diversos elements del castell responien fonamentalment a la seva finalitat defensiva. El material utilitzat fou generalment la pedra. El recinte fortificat era voltat pel mur o muralla, alta i sòlida, de gruix variable, cap llenç de la qual no havia de restar indefens angle mort. La proximitat de l’atacant era advertida pels guardes, vigies o sentinelles que vigilaven des de la talaia, la bestorre o les garites. En el mur, coronat pels merlets que servien de parapet, s’obrien a intervals regulars les espitlleres, o sageteres, a través de les quals els defensors disparaven arcs i ballestes, i més endavant, per les troneres, armes de foc. Entre uns i altres hi havia els parapets, comunicats pel camí de ronda, al nivell superior de la muralla, que circumval·lava el castell. Sobresortint del mur en alçada hi havia les torres de planta circular o quadrada, sovint als angles o protegint la porta. Les barbacanes, els bastions i els baluards eren en els punts més avançats de la fortificació. Des dels elements sortints (corsera, lladronera, matacà) hom podia llançar pedres, aigua o oli bullent damunt els assaltants. El castell es comunicava amb l’exterior per la porta, flanquejada per dues torres, l’accés a la qual s’havia de fer per un pont llevadís, que salvava el vall o fossat, sovint ple d’aigua, que impedia l’accés directe al castell des de l’exterior. La poterna donava al vall, però era rarament usada per a entrar al castell o sortir-ne. La palissada i l'albarrana o torre barrana eren fortificacions exteriors del castell. Interiorment, la porta era protegida pel rastell, reixa mòbil que podia pujar o baixar i permetia l’accés al pati interior o plaça d’armes, la qual comunicava amb les diverses dependències del castell (cisterna, capella, quadres) i amb el darrer recinte o ciutadella, coronat per la torre de l’homenatge. Una mina o passadís subterrani comunicava el castell amb l’exterior en cas de setge. La decadència dels castells en llur funció militar (segle XVI), derivada de la nova estratègia dels temps moderns i de la lenta degradació feudal, ocasionà la progressiva transformació del castell-fortalesa en castell-palau palau. Paral·lelament, el castell, en la seva funció militar, donà lloc, al segle XVII, a uns nous tipus de fortificacions, el fort i la ciutadella.

El castell als Països Catalans

Als Països Catalans, no és fins al segle IX, amb la reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans, que s’estén el castell feudal; hom calcula que en foren construïts uns 3.000, la major part dels quals són enrunats. S'han conservat pocs castells d’origen islàmic (Santa Àgueda, a Menorca; les sudes de Lleida i de Tortosa), per tal com la majoria foren transformats pels cristians. A partir del segle IX els castells se situaren en línies determinades per les fronteres dels territoris conquerits seguint rius, com les línies del Cardener i del Gaià (al límit de la Marca, amb una vuitantena de castells entre el Llobregat i el Gaià), a la Segarra o al Montsec. A les noves fronteres polítiques n'anaren sorgint d’altres, com el de Perapertusa i d’Aguilar, a la ratlla d’Occitània, o el de Biar, a la de Castella.

La torre del castell de Vulpellac, Baix Empordà
© Fototeca.cat
El castell de Salses, a la ratlla de França, és ja del segle XVI. Molts dels castells eren edificats sobre roques castell roquer, aprofitant les condicions militars naturals guàrdia; d’altres, a la costa (Cotlliure, Sant Salvador, Begur, Tossa, Tamarit, Peníscola, Cullera, Dénia); d’altres servien de residència senyorial, sovint edificats al pla o dins les poblacions alcàsser. Els primers castells ben coneguts són d’arquitectura romànica, sovint roquers (Llordà, Mur, Marmellar, Castellví de la Marca, la Guàrdia Pilosa, o l’excepcional de Cabrenys); d’altres d’aquesta època han sofert moltes modificacions (Burriac, Centelles, Blanes, Montcada, Montsoriu, Sant Salvador, Palafolls o Verdú). Alguns d’època gòtica (com els de Mequinensa i de Xàtiva, o els d’Alaró, Castell del Rei, Capdepera i Santueri, a Mallorca), responen essencialment a les necessitats de fortificació; d’altres són castells residencials (palau), com els empordanesos de Vulpellac, la Bisbal, Calonge, Peratallada i Foixà, i els del Papiol, Vilassar, Concabella, Montcortès, Maldà i l’Albi, al Principat, o els de la Todolella i Castalla, al País Valencià; tanmateix, no tenien la monumentalitat dels castells anglesos, alemanys o francesos; només hom hi podia comparar, potser, el castell de Formós de Balaguer, els d’Arbeca (dels ducs de Cardona) i d’Onda, destruïts, i el de Bellver, a Mallorca. Construïren també castells els ordes militars (Amposta, Miravet, Peníscola, Montesa) i, especialment, els reis (Força- ral, Alaró, Montgrí, Bellver, Perpinyà). Dins les ciutats rebien el nom de castell diverses fortificacions, com el Castellet, a Perpinyà, l’Almudaina, a Palma, i el Castell Vell i el Castell Nou, a Barcelona. El model de castell català fou seguit també a Sardenya (Castell d’Empúries, Oristany, Joiosaguarda), a Sicília, a Nàpols (el Castell Nou fet construir per Alfons IV de Catalunya-Aragó), a Castellroig, a Grècia (Livàdia, Cetines). Malgrat la decadència de llur funció estratègica, algunes fortificacions adaptades ja a les noves tècniques militars reberen encara el nom de : Sant Ferran (a Figueres), Santa Bàrbara i Sant Ferran (a Alacant), Bellaguarda (al Portús), els de Cardona i Hostalric, Montjuïc (a Barcelona), el de Prats de Molló, i Sant Felip (a Menorca). Després de la Guerra de Successió, per ordre de Felip V, foren enderrocats molts dels castells dels Països Catalans. Durant les guerres civils del segle XIX sofriren diverses modificacions i no fou fins al segle XX que hom n'inicià la restauració d’alguns, bé a càrrec de llurs propietaris, bé a càrrec d’entitats, com els Amics de l’Art Vell abans del 1936, o, actualment, els Amics dels Castells: han estat reconstruïts els castells de Requesens, Castellet, Balsareny, Peratallada, Vulpellac, Ribelles, la Roca del Vallès i la Todolella; alguns, molt modificats, com els de Cerdanyola, Peralada o Santa Florentina (Canet de Mar). Alguns han estat transformats en museu, com el de Montjuïc (a Barcelona) i el Castellet (a Perpinyà), que havien servit de presó; d’altres han estat adaptats per a serveis turístics, com els de Cardona, Hostalric, Tortosa i Peníscola. L’autorització per a edificar el castell l’havia de donar el sobirà —el rei o el comte—, que nomenava el governador del castell o castlà. El feudalisme regia les relacions entre el senyor i el castlà.

Als Països Catalans, a l’edat mitjana, el castell esdevingué, ben aviat, centre de demarcació administrativa com a subdivisió normal del comtat carolingi, i, més tard, base de colonització en els avanços posteriors de la Catalunya Nova; el caràcter jurisdiccional perdurà en involucrar-se en l’estructura feudal com a nucli central d’una possessió senyorial amb termes propis castell termenat. Originàriament, l’erecció i la titularitat dels castells com a fortaleses defensives i centres estratègics de vigilància i seguretat sobre una contrada corresponien a la dignitat comtal, per efecte de la vox regia o delegació —després successió— dels reis francs. I, malgrat que, tant per alienació dels comtes com per adquisició directa mitjançant aprisió, des del segle X molts de castells passaren a propietat particular de nobles i de cavallers, el dret eminent del príncep sobre totes les roques o llocs susceptibles d’aixecar-hi fortaleses fou consagrat oficialment en els Usatges de Barcelona com una regalia d’aquell, i observada invariablement en tots els temps. Però la tinença del castell adoptà diverses modalitats al compàs de l’evolució política del país, passant d’una relació vicarial, és a dir, de delegació de funcions dels comtes o vescomtes a favor dels fidels seus o magnats, a una comanda beneficiària o feudal, situació que es consolidà cap al tombant del segle XI i que constituí la forma més generalitzada i perdurable durant la resta dels temps medievals. En essència, el senyor del castell n'encomanava la custòdia a un vassall seu, sota la prestació del corresponent homenatge de fidelitat i del subsegüent jurament (prestat en la dita torre de l’homenatge), i acompanyava la comanda de la investidura d’unes terres o rendes, és a dir, el feu annex al castell i que representava la retribució d’aquella custòdia que el vassall havia d’assumir amb un nombre determinat d’homes armats. Els Usatges i les Commemoracions de Pere Albert fixaren els principals extrems de la relació jurídica que comportava aquesta tinença feudatària del castell, centrada especialment (a part l’ordinari auxili militar) en l’obligació del vassall de posar a la disposició del senyor la potestat del castell sempre que li fos demanada per aquest, el qual havia de retornar-la-hi en el terme de deu dies si el vassall no incorria en determinades contravencions a la fidelitat jurada. Els altres aspectes —drets i deures mutus— romanien enquadrats en el marc de la relació feudal en el sentit més vast. Però la modalitat específica de la tinença de castells medieval fou la castlania, ço és, el simple encàrrec de guarda i defensa del castell a un cavaller, generalment de rang inferior en la noblesa, el castlà, bé que la mútua relació entre els dos titulars fou assimilada a la feudal o de vassallatge. També ací aquesta guarda o custòdia era acompanyada de l’usdefruit d’una porció de béns o drets annexos a tal funció, la castellania, com a unitat patrimonial dins l’àrea del castell. Aquesta modalitat provenia de la impossibilitat material que determinats senyors, a voltes titulars de nombrosos castells (en propietat o en vassallatge d’un senyor superior), situats a vegades en llocs distanciats, poguessin atendre de manera efectiva llur guarda. Hom no podia fer aquest tipus de sotscomandament sense el consentiment del senyor superior, i el castlà o sotscastlà restava obligat a la fidelitat, no solament envers el senyor immediat, sinó també envers el superior. Finalment, cal assenyalar que cap al segle XIV, al costat d’aquesta tinença feudal “a costum i ús de Catalunya”, s’introduí, sobretot a les zones frontereres d’Aragó i de València, l’encomanament de “castells a costum d’Espanya”, ço és, segons la regulació de les Partidas castellanes, que donava al rei o senyor una major disponibilitat en el nomenament i en la destitució del custodi del castell (l’alcaid) sense les limitacions inherents a la recíproca vinculació feudal. Pere III de Catalunya-Aragó, a causa de la seva orientació política més personal i absolutista, afavorí l’extensió d’aquest règim, i arribà a implantar-lo en un bon nombre de castells de l’interior del Principat, bé que sense assolir una definitiva reforma del sistema.

Col·laboració: 
JMA
Llegir més...