Té origen en la crítica de la pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la revolució cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les reformes socioeconòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l’explotació i de la misèria cal l’enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada, dels règims oligàrquics aliats de l’imperialisme nord-americà, que detenen el poder en la majoria d’aquells països. El castrisme adopta la guerrilla —tant la urbana com la rural— com a sinònim de guerra revolucionària pel poder, i no pas com a simple tàctica defensiva. Per als seus teòrics, constitueix la correcta aplicació del marxisme leninisme a les condicions específiques d’Amèrica Llatina; no obstant això i d’acord amb la teoria del “focus” per al desencadenament de l’acció revolucionària, no és necessària l’existència prèvia d’un partit de masses organitzat i estructurat com a avantguarda revolucionària; el partit, moviment o organització sorgirà de la mateixa pràctica revolucionària del nucli guerriller inicial i configurarà la seva ideologia d’acord amb les necessitats d’aquesta pràctica. Experiències de caràcter castrista s’han desenvolupat gairebé en tots els països d’Amèrica Llatina des del 1959 (Amèrica), bé que la majoria han fracassat a causa d’un equivocat plantejament tàctic o víctimes de la repressió. A la fi del decenni del 1970, aquests fracassos (especialment el de Che Guevara a Bolívia), l’estancament d’altres experiències (Veneçuela, Colòmbia) i una orientació de la política exterior cubana vers posicions prosoviètiques, han provocat una viva crisi en el moviment castrista llatinoamericà.
m
Política