El seu ús és anterior al cristianisme. Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l’interior de les ciutats, els primers cristians construïren, amb tota llibertat, diversos cementiris subterranis, que només foren utilitzats esporàdicament com a lloc de culte, durant les persecucions. Arribaren a tenir bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats. Els difunts eren dipositats en nínxols (loculi) cavats a les parets, molts d’ells decorats amb pintures, que forneixen les principals fonts sobre l’art cristià dels primers segles. Els temes emprats fan sovint referència a passatges de l’Antic Testament (Daniel entre els lleons, el sacrifici d’Isaac, etc.); els temes del Nou Testament hi són menys freqüents, si bé hi ha representacions de l’Anunciació, de l’adoració dels Reis i d’alguns miracles de Crist. D’altra banda, també foren incorporats temes pagans (vinyes, ocells, craters). Les catacumbes han proporcionat també nombrosos testimonis epigràfics en grec i en llatí. La majoria de catacumbes pertanyen al segle III dC i al principi del segle IV. Abandonades durant els segles de les invasions bàrbares, foren oblidades fins a llur redescobriment, al segle XVII. Les més conegudes i importants són les de Domitil·la, les de Sant Calixt, les de Santa Priscil·la i les de Sant Sebastià "ad catacumbas", que donà nom, per extensió, a la resta d’aquests cementiris. També n'hi hagué en altres poblacions del món cristià (Nàpols, París, etc.).
f
Religió
Història
Catacumbes de San Genaro, a Nàpols
Cementiri subterrani d’inhumació compost de galeries i cambres.