i catarisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

catarisme

substantiu masculím
Història    Religió
religió relig i història hist
Conjunt de doctrines i moviment religiós dels càtars.

Té el seu origen en el bogomilisme de Bulgària, i s’escampà, portat per cavallers i mercaders tornats d’Orient, per Llombardia, Occitània (d’on passà als Països Catalans), França, Flandes i regió del Rin. Per l’extensió i la importància que tingué a Occitània, els seus adeptes són coneguts també amb el nom d' albigesos (albigès), tot i que els centres principals foren Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix. El nom de càtars (de grec χαθαρός, ‘pur’) els fou donat pels catòlics; foren designats, també, patarins a Itàlia, publicans a França i a Flandes, Ketzer a Alemanya, i, en general, búlgars , nom que indicava l’origen d’aquestes doctrines. Ells mateixos s’anomenaren cristians o homes bons . El catarisme professava un dualisme procedent del maniqueisme i del gnosticisme a través del bogomilisme. Segons el Liber de duobus principiis hi ha dos principis irreductibles, el bé i el mal, Déu i el dimoni, aquest darrer creador de la matèria; Crist, àngel enviat per Déu, ensenya als homes el camí del cel, però la seva passió no ha tingut eficàcia salvadora i hom obté la redempció amb la pròpia ascesi i entrant a formar part dels purs. El catarisme predicava el menyspreu del cos, refusava el matrimoni i tota relació sexual i el consum d’alguns aliments. L’aspecte dualístic del moviment fou reforçat amb la visita a Llombardia i Occitània (1167) del bisbe bogomil de Constantinoble Nicetes i amb el concili càtar de Sant Fèlix de Caramany, prop de Tolosa. Hi hagué també un altre corrent dualístic moderat. Els càtars es dividien en perfectes i creients ; els principis estrictes valien sobretot per als primers, mentre que els segons, sovint només abans de morir, rebien el consolamentum (imposició de mans), ritu que constituïa l’admissió al grau dels perfectes. Practicaven una “fracció del pa” i una litúrgia de pregària i predicació. La jerarquia era composta per bisbes (amb dos coadjutors, el filius maior i el filius minor ), ancians (preveres) i diaques. N'hi hagué sis bisbats a Llombardia i quatre a Occitània. Fou combatut per Innocenci III i els seus successors amb la predicació de cistercencs i dominicans, amb el Concili IV del Laterà, amb la croada albigesa i amb la inquisició. Pràcticament desfet a la segona meitat del s XIII, se'n mantingueren encara alguns reductes a Occitània fins al s XIV, i a Itàlia i Albània fins al s XV.

El catarisme als Països Catalans

El catarisme influí àmpliament sobre la societat catalana, sobretot des de la segona meitat del s XII (el 1167 hi ha el primer document d’una comunitat càtara catalana, a la Vall d’Aran) fins a la fi del s XIII. Presentà molt escasses variants doctrinals respecte al catarisme occità a causa de la rigorosa jerarquització de l’església càtara. Penetrà des d’Occitània seguint el procediment habitual entre els càtars, a través, sobretot, del comerç i de la indústria, principalment la tèxtil (la qual, al s XIII, depenia encara, en gran part, d’occitans), i s’incrementà amb la immigració de nobles occitans càtars motivada per la repressió religiosa a Occitània i afavorida per l’església i la corona catalanes, per la important entrada de capitals que comportava i pels interessos derivats de la guerra contra els sarraïns i el repoblament dels territoris conquerits. D’altra banda, l’amplitud de la difusió s’explica, en part, per les crisis socials que implicaren a Catalunya el naixement de la burgesia. Els grans senyors feudals, interessats a afermar, enfront de la feudalitat eclesiàstica, les posicions aconseguides, eren propensos a l’adopció d’una doctrina que comportava la supressió del poder temporal de l’Església, però fou en la naixent burgesia que el catarisme s’adequava millor als interessos de classe, i això, en la mesura que era una doctrina que no solament no condemnava les activitats mercantils, sinó que fins i tot les afavoria, i que en la seva concepció dualista encaixava amb la valoració burgesa de les dues grans realitats socials del moment: el món agrari i feudal, basat en el sentit sagrat de la nissaga i de la propietat territorial, considerat per aquella entrebancador i representació del mal, i el món artesà i comerciant, que encarnava el bé. A causa de tots aquests aspectes doctrinals, els nombrosos adherits al catarisme (els haeretici ) es trobaven en un clima general de protecció i de simpatia (els haereticales ). Les zones més influïdes per la nova doctrina foren el Rosselló i les valls pirinenques, on les grans famílies tenien estrets lligams familiars, culturals, militars i econòmics amb Occitània. Guillem de Niort, Ramon de Termes, Pere de Saissac i Bernat d’Alió, o entre les famílies netament autòctones, Ot de Parestortes, Ponç de Vernet, Robert de Castellrosselló i Jaspert de Barberà, tots ells càtars notoris. La zona catalana pirinenca occidental esdevingué també refugi i centre d’activitats càtares i sembla que llurs doctrines hi adquiriren un ressò popular: són provades tals activitats, entre altres llocs, a Andorra, la Tor de Querol, Berga, Josa, Gósol i Castellbò; una bona part del senyors d’aquests territoris protegien decididament l’heretgia, com Ramon de Josa, Ramon de Castellarnau, Berenguer de Pi i, sobretot, Arnau de Castellbò, un dels caps visibles de l’església càtara catalana. L’heretgia s’estengué a Barcelona, a Lleida, a Prades, a Siurana, a l’Arbolí, a Cornudella, a la vall de Porrera, a la muntanya de Gallicant, a la regió de Morella i a les noves terres conquerides, en les quals havien intervingut activament senyors càtars, com Hug de Saissac i Robert de Castellrosselló a València, i Jaspert de Barberà a la ciutat de Mallorca. La croada albigesa, que reprimí el catarisme occità, repercutí àmpliament a Catalunya: representà la fi de l’expansió catalana en terres occitanes, que anaren passant a poder del rei de França a partir de la batalla de Muret (1213), i comportà una important immigració que contribuí a la conquesta de terres islàmiques i afavorí l’expansió catalana per Itàlia gràcies a la imatge tolerant de Catalunya portada pels càtars, refugiats principalment a Llombardia, en estreta aliança amb els gibel·lins. A la corona catalanoaragonesa la repressió de l’heretgia, que interessava sobretot l’Església, era condicionada per les seves repercussions en la política occitana dels reis. Alfons el Cast i Pere I la condemnaren diverses vegades (constitucions del 1198 i del 1210), potser per protegir els nobles d’una repressió més dura; però al final Jaume I acabà cedint a les pressions papals que demanaven amb urgència l’extinció del catarisme: Gregori XI envià a l’arquebisbe de Tarragona una butlla (1232) instant-lo que ell i els dominicans la duguessin a terme; el mateix papa confirmà un estatut redactat per Ramon de Penyafort i promulgat per Jaume I (1233) que establia un mètode per a combatre l’heretgia, i confià la inquisició al bisbe de Barcelona i als dominicans. A mitjan s XIII fou definitivament establerta la inquisició com a institució a càrrec, principalment, dels dominicans. Les noves perspectives d’expansió, que, abandonant els interessos a Occitània, portaren Jaume I a signar el tractat de Corbeil (1258), aconseguiren d’interessar la noblesa i la burgesia en les noves empreses i d’afeblir, per tant, el suport que prestaven a l’heretgia, la qual havia rebut ja un cop mortal a Occitània; això i l’extraordinària habilitat i precaució amb què Jaume I i Ramon de Penyafort menaren l’acció inquisitorial (evitant de crear màrtirs entre els heretges —entre els poderosos, si més no—) precipità l’extinció del catarisme català. Les darreres reminiscències del catarisme als Països Catalans foren ja esporàdiques: la comunitat de Sant Mateu del Maestrat, dirigida per Guilhem Belibasta, que en el perllongat exili occità a Catalunya s’establí (1315) durant sis anys a Morella, el frustrat complot del franciscà de Montpeller Bernat Deliciós, promogut per burgesos haereticales , per donar a Ferran de Mallorca la senyoria de Llenguadoc, i l’aliança que, per raons d’estratègia mediterrània, establí (1444) Alfons IV de Catalunya-Aragó amb Esteve Vukčić, cap civil de l’església bogomil a Albània, últim reducte càtar.

Col·laboració: 
SJV
Llegir més...